La verticalitat dels arbres

En aquestes tardes d'hivern, on tot és recollir-se en si mateix, els arbres s'enlairen verticals amb la il·lusió de ser arrels cap el cel i la terra. Són les seves branques que s'han transformat i arrelen vers el blau que no assoleixen mai. És com un capgirar-se, com mostrar que el secret és troba amagat com un tresor en allò subterrani. És com un mostrar el camí cap el sòl per aquells que no s'adonen i necessiten veure-ho. Els arbres s'inverteixen, perden les fulles per mostrar la importància cabdal d'endinsar-se i aferrar-se a la vida amb els peus, com les llavors quan troben un lloc on germinar, i llavors deixen de volar d'un lloc a un altre.

La nuesa del fred no em deixa mirar cap altra banda, les màscares cauen, la mort planeja com un ocell i anuncia un final i un principi. La vida no s'acaba mai, és un cercle inesgotable, incansable que flueix a cavall de generacions i generacions sempre agafant forma en el present. Em venen unes ganes terribles, de trobar una casa amb jardí, i sembrar caputxines per veure-les créixer. Desitjo fer net els racons i la meva ànima, per seure al final del dia al porxo amb un té calent, i sentir com s'amaga el sol, com es dormen les plantes i sobrevé la nit. Esperar aquell instant en què escolto un soroll metàl·lic de la porta que es tanca, les teves passes, i el regal de rebre un càlid petó de retrobament, abans d'entrar a la nostra llar i que comenci la festa.

Somnis reals

He perdut el tren i arribo tard. Ploro de ràbia com si m'anés la vida. No n'hi ha per tant - em dic a mi mateixa - però el desconsol que sobrevé a l'enrabiada pot amb mi. Baixo a la parada que m'han indicat i apresso el pas per arribar abans. L'andana queda lluny i el cor em batega esbalotat fins que veig la porta del local de la Tatiana. El distingeixo per una resplendor de llum blanca que il·lumina el carreró fosc. Només entrar m'acullen i una serenor m'amanseix. La reunió ja ha començat i els autors exposen les seves obres. Les seves paraules acaben d'expressar la intenció.

Al meu costat seu un pintor brasiler. Tot ell és familiar per a mi malgrat no el conec. La seva calidesa em complau. Sense mirar-me acaricia les puntes dels meus dits i aquell petit plaer es fa gran. Permetre el seu contacte em sorpren, però desitjo que continui, i ell sense dubtar, reposa la seva mà sobre la meva. Reclinaria el cap damunt la seva espatlla i em deixaria abraçar tota la nit...

S'interromp la història. Desperto just amb la consciència necessària, per sentir que algú retira la seva mà de damunt la meva. Deixo de gaudir d'aquella tebiesa i aquell pes. El somni s'esvaeix deixant aquella penyora misteriosa i tendre, que em fa somriure intentant retenir la sensació d'aquella dolça presència.

Estació de França

Avui inesperadament he viatjat a l'estació de França. Baixar del tren ha significat un retorn als orígens, a les tardes d'hivern que es van anar fent nostres, entre llibres i cafès a l'hora de berenar. Ha estat un llarg viatge, farcit d'experiències vitals que m'han colrat la pell i l'anima fins despertar una nova mirada i un nou sentir. He rodat per la vida durant 10 anys, fins que un bon matí, la casualitat m'ha canviat la parada i el destí del trajecte ha estat allà on vam començar tu i jo.

M'ha semblat que si guiatava atenta, ens trobaria asseguts en un banc, de la mà, tú amb la teva gavardina fent-me riure, i jo jove, immadura, obnubilada amb el teu bon humor i la teva senzillesa.

És llavors que he entès, per no sé quin mecanisme, que present i passat eren una mateixa cosa. Es creuaven com amants tangencials, contingut un dins de l'altre. No importava el nombre d'hores transcorregudes ni les passes donades fins acariciar el rencontre d'una parella nova i vella a l'hora. Simplement tot plegat era així: màgic.

Desvetllament

Fent maletes per partir amb aquella llum tan blanca per tot, enlluernadora dels sentits, en un matí de llençols en desordre. Et contemplo mentre dorms i respires, el meu aire, el teu aire, el nostre aire. M'interromp una gana punyent que m'empeny a cercar les maduixes madures de sobre el marbre. Tan dolces i àcides a l'hora. Com tu i jo. El teu frec a la meva esquena nua em trasbalssa. Rebo la teva abraçada que em vol retenir, però m'escapoleixo com els gats i no puc evitar tropissar amb les teves sabates. Prometo dur flors fresques quan torni de l'illa.

La servitud de les besades

Esperava el fred i el solstici d'hivern per celebrar l'arribada de la llum, per elevar-me com un globus de fira que se li ha escapat a un nen.
Un d'aquells dies de neu vam creuar-nos en un rastre de llibres i el teu esguard va viatjar per damunt les pàgines, murmurejant com t'agradaria tocar-me els cabells.
Els nostres llavis tornaven bojos per alenar junts. No t'esperava, pensava que havies partit, pensava que retrobar-te ja era cosa d'una altra vida...d'ençà que estem junts, cap el tard, neven flocs de llum sobre el nostre jaç mentre somiem abraçats. Sovint et trobo entre llibres, i torno a llegir la nostra història incapaç d'arribar al final abans de quedar-me dormida.

Fusió

Neix de les meves entranyes una pulsió salvatge per enfonsar les mans a la terra. Em lliuro empesa pels instints folls fins trobar el meu lloc. M'arrelo ferma i afamada d'orígens, i m'endinso profundament, fins reverenciar l'escalfor de Gaia, que em fa sentir nodrida com el fetus servat al ventre de la mare.

(Pintura: Miquel Barceló)

Desig infantil

Encara sóc aquella nena que contemplava les formigues pujant en filera per l'arbre del jardí dels meus avis. Sóc aquella nena que vivia els dies tenyits d'un blau trist. Sóc aquella nena que somia despertar amb una tassa del té de l'amor, mentre m'acaronen els cabells.

(Il.lustració: Anne-Julie Aubry)

(Todavía soy aquella niá que contemplaba las hormigas subiendo en hilera por el árbol del jardín de mis abuelos. Soy aquella niña que vivía los días teñidos de un azul triste. Soy aquella niña que sueña despertar con una taza de té del amor, mientras me acarician el pelo)

Destins metronians

Als matins viatjo refugiada en el soroll sord del metro. La casualitat sempre m'agafa desprevinguda dels encontres subterranis. Els teus passos i els meus s'han cercat des del temps de les ombres, i nosaltres ignorants, ens hem trobat a la parada de les fulles. Els teus ulls són meus. La meva boca és teva. Una dolça besada s'esvaeix com el fum per la sortida d'emergència, i la velocitat de les finestres em roba una darrera mirada. El buit torna a donar-me la mà.

[T'espero en el darrer vagó, on sempre em quedo dormida]

Por las mañanas viajo refugiada en ruido sordo del metro. La casualidad siempre me coge desprevenida de encuentros subterráneos. Tus pasos y los míos se han buscado desde el tiempo de las sombras, y nosotros ignorantes, nos hemos encontrado en la parada de las hojas. Tus ojos son míos. Mi boca es tuya. Un dulce beso se desvanece como el humo por la salida de emergencia y la velocidad de las ventanas me roba una última mirada. El vacío vuelve a darme la mano.

[Te espero en el último vagón, donde siempre me quedo dormida]

Balles?

He escarbat un clot al jardí dels veïns i he enterrat un somni en blanc. M'han quedat les ungles brutes i un somriure entremeliat als llavis. L'impuls m'ha dut a córrer amb els braços oberts i a rodolar sobre la sorra fins banyar-me vestida. Començo a recordar els meus instints salvatges, intactes des de fa tanta estona, retrobats ara. Les nits de lluna nova m'agrada cantar davant del foc, i morir-me de calfreds quan em toques per darrera i m'estens la mà per convidar-me a ballar sota les cuques de llum, sense rastre del temps, sempre eterns...

Records somiats

Avui he tornat a somiar amb tu i les arrugues de tela d'aquell color cru tan dolç. He recordat la casa perduda i aquells matins d'estiu en què contemplava sortir el sol nua. He sentit els elements a les mans i la teva mirada llunyana. Si passegéssim en bicicleta, veuríem el daurat dels camps de blat a punt de ser segats.

(Fotografia: simply hue)

Villarroel 86

Al posar la mà a la butxaca he trobat la clau. Les escales m'han dut fins el principal. La porta entreoberta i l'escalfor dolça m'han fet recordar-me pintada al sostre. He reconegut els plats bruts a taula, el passadís i la llumeta del fons. Al despullar-me m'he acariciat la panxa per assegurar-me que encara era jo. Asseguda al llit tou i càlid, m'he sentit gegant. Només tapar-me, els llençols m'han murmurat: és nit de noces.

Ja no esperava tornar. M'havia oblidat del portal. Feia tant de temps...

El circ que a mi m'agrada

M'he colat a la casa dels pallassos per sota les cortines. He vingut amb ulls de nena i ganes de riure a la panxa. He trobat al Tortell Poltrona a cor obert, a la Tití fent spagats masculins, als trapezistes regalant salts mortals, a l'animal més puça de tots, al malabarista pilotero i l'equilibrista estranger, i sobretot, a la Dada recitant poesia. Les llumetes brillants giren embobades, s'il·lumina la nina, que dansa sobre una tela en suspensió. Gira i gira com la ballarina de les caixes de música...I al final, aquella mirada aplaudida que em somriu emocionada.

Metamorfosi

Un dia et gires i la teva filla ja camina. Després t'adones que ja no mama, i tres llunes més tard et sents papallona. T'han crescut les ales, mentre feies moreta. Ales de seda, púrpures... I comences a respondre a un altre nom...Algú et crida des de l'estiu. Aixeques el vol seguint la veu i de sobte et sorprens increïblement lleugera.

Heura

Dempeus, des del silenci i la quietud de les fulles caigudes, vaig sentir la presència de l'Heura que habitava la casa. Tan forta i fràgil, cobria de vida fins els darrers racons de la forma. Amb les seves ganes de jugar s'enredava, trepava i dibuixava el contorn. Quan em vaig apropar una carícia misteriosa em va fer caure una llàgrima. Havia teixit l'embolcall del bressol.

Casualitats

Si no hagués perdut un botó de l'abric, no m'hauria aturat a cercar-lo davant d'aquell bar que olorava a xocolata calenta. Si a l'entrar-hi, no haguessis parlat de Menorca, no hauria escoltat la vostra conversa i mai no hauríem creuat les nostres mirades. Si no haguessis acabat el tabac, no m'hauries demanat una cigarreta. Si no s'hagués posat a ploure, no hauries insistit en acompanyar-me a casa sota el teu paraigües, i jo no m'hauria enamorat de les teves mans. Si no m'haguessis dit el teu nom, no et cridaria per les nits en somnis. Si no m'hagués mudat de pis, no hauria perdut el teu telèfon, i segurament ara, nedaríem despullats en una cala transparenta.

(Il·lustrat per Lorenzo Matotti )

Loire: les ànimes viatgen juntes

Hem trobat en vosaltres un lloc on quedar-nos a dormir i somniar, un mirall on contemplar les nostres ànimes bessones, l'escalfor d'arribar a casa, la mà que t'ajuda, l'entusiasme d’un nen, el desinterès d’uns pares, la màgia que sents quan trobes una cosa perduda, la passió dels amants, el repòs, el somriure franc, la generositat de l’amic, la llum del sol.

Hem trobat en vosaltres l’amor que buscàvem als carrers.