Fent allò que no es pot deixar de fer

Pètals de lliri,
obrint-se increïblement,
a un ritme imperceptible
als ulls dels homes.
Ferms en la intenció de florir,
sense obstacle capaç d'aturar
aquesta força primordial
que alena l'ésser 
quan sent intensament la bellesa de viure.

(Il·lustració Kana Handel)

La revolució dels somnis

Essència d'ocell,

deslliurada de la mort en vida,

has vençut les teranyines que t’atrapaven,

i el cor et guia cel amunt.

Els teus somnis s'amunteguen als peus del llit,

com roba plegada que espera algú que la vesteixi.

Aquest matí és el moment perfecte

per conquerir-ne un, només un!

Si en el moment que el sol estigui més alt,

sentissis cap mena de dubte o por,

confia i CREA,

i el vent s'ho endurà tot.

Les mans dolces sabran què fer,

ja que saben que el temps és art.

(Il·lustració: Catrin Welz-Stein)

La vida després de la vida

Quan m'apagui

seré pètals.

Per ara, sóc arbre que treu arrels,

esperant brotar,

desitjant les flors...

(Il·lustració: Rebecca Dautremer)

Descalça

Sense sabates

amb aquella lleugeresa de la pell lliure,

s'aventuren els peus

a sentir la sorra humida, l'aigua freda,

les passes sense destí.

Si em veiessis, 

tal vegada no em reconeixeries.

Torno a renéixer amb cada lluna!

Només em delaten els ulls i la veu.

Fa massa temps que no fem castells junts, ni cerquem petxines...

Asseguda m'ha semblat que ma mare em pentina els cabells,

i em fa trenes com quan era petita.

La meva nena viu,

i li vola la faldilla quan corre.

On deuen parar els altres nens per anar a jugar?

(La foto és meva)

Fent camí

Un trosset de sol enmig la boira
per començar el matí,
un somriure de comiat
abans de separar-nos,
una mirada melangiosa
abans de l'adéu,
i música, molta música
despertant la meva alegria
cantant al sol
celebrant-me...
Cues interminables de cotxes,
moltes persones pensant,
jo mateixa,
condueixo i recordo
el món lleuger dels nens,
que a cada moment comencen una vida nova,
i cada nit tanquen els ulls dolçament sense pensar en demà,
arraulits al llit, mentre la mare els besa i els acotxa,
esperant la fi d'un altre dia fàcil esgotat.

Pols de lluna

Pols de lluna,

màgia que desperta els cors,

aliment de la imaginació

per crear Vida.

No podem ignorar

aquestes engrunes de color...

Són llavors germinadores

del nostre arbre

nodrit per la mare Terra

il·luminat pel pare Sol.

(Il·lustració: Berta Arguimbau)

Vida

Mare quan m'entregaves la vida perquè pregués el relleu, no imaginava els matins de flors, ni la puresa del nadó en braços. No imaginava els comiats d'éssers estimats, i no intuïa com és sostenir als teus fills, ni com és fer-se gran i cuidar als altres. Estimo tot allò que m'has donat, i també allò que no m'has donat, perquè això em fa com sóc i et dono gràcies de tot cor. El riu de la vida no té fi, i nosaltres tan sols som les pedres que llima l'aigua mentre aprenem la saviesa de fluir.

(Il·lustradora: Erika Lugo)

Dualitats

(Il.lustració: Jimmy Liao)

La Vida penjant d'un fil de plata,
sostinguda per un do menor,
oscil·la com un pèndol,
dels dies de seda als dies de fum,
nit-dia
sol-pluja
amor-ausència
nens-grans
l'òrbita teixeix una llarga manta de llana
amb els colors del cel,
i darrera els meus passos s'arrastra infinita,
recollint les fulles i la terra
del camí dels ocells.
A la fi, aire i el reflex sutil dels àngels.
Vol-terra

Pau

A la saó dels dies on volen llavors
cercant terra fèrtil on germinar,
sorgeix la calma que anhelem tots.
Passegem sense rumb
amb l'aire a la cara,
i les coses surten al pas,
sense paranys,
guiats tan sols per un desig profund.
La vida respira lleugera,
suau com la pell del nadó nouvingut,
i els ensurts i les passions
es guarden en un calaix
freturós de ganes que el tornin a obrir.

En el llimb

Llàgrimes de pluja als vidres,
hores baixes de l'ànima
i un buit al cor sobrevingut de sobte,
sense avisar-me
passejant-se orgullós per dins el meu ésser,
abatint-me fins extenuar-me,
i jo intentant foragitar-lo
per besar la llibertat de ser Jo.
Sincerament no sé per on he de començar...

Fragilitats

Des de la quietud de la vida feta
contemplo el llençol estés que voleia al vent.

El seu aleteig m'inspira aires de llibertat,

i una gúspira del meu cor s'emociona imaginant que partim junts.

La por que habita la panxa no deixa fer grans canvis.

M'ilusiona pensar que s'esvairà quan escalfi el cafè demà al matí

i podré volar cap a nous horitzons.

Il·lusa! Les ànimes de vidre prou feina tenim en romandre en equilibri.

(Gràcies a la Fàtima per regalar-me la imatge que m'ha inspirat)

Gratituds

A la butxaca, un granet de sorra d'aquest matí,
quan he ballat celebrant el meu ésser
damunt dels còdols exhaurits i
còmplices dels secrets de les onades.

A les nits, a les fosques,
abans del descans,
no oblido mai reverenciar el meu jo
teixit de totes les ànimes indòmites.

Entre espigues de blat mogudes pel vent,
amb les parpelles closes i vestida de blanc,
amb tant de camí per recórrer fins arribar a l'amor pur,
dono gràcies pel lloc que ocupa la nostra existència
en l'ordre diví de les coses.

Som un.

A recer

Visc a aixopluc d'un món fràgil,
esperant que la innocència bufi un alè d'aire,
perquè pugui obrir els braços
i rebre una pluja d'ingenuïtat.

Febleses

En el plexe solar m'ha brotat una petita llavor de voluntat,
que germina quan s'aturen els rellotges.
A cada fulla que treu m'allibero de les llamineres temptacions d'equivocar-me
i ausentar-me de la vida.
M'he promès regar-te,
donar-te llum,
aferrada a la confiança cega d'actuar amb amor i respecte,
però encara sento molt arrelat l'esclavatge de les passions,
que m'oprimeix l'estòmac intentant digerir els vidres trencats.

Sin palabras

Me salté un acento,
y te encontré estirado,
tranquilo,
dormido.
Al despertar,
como no nos entendíamos con palabras,
sólo quedó el amor y el silencio
de dos almas cuando se miran desde la unidad.

(Fotografía: Victor Oliveira)

Carència de lluna creixent

M'ha crescut una voluntat als testos del balcó,
i mentre regava les fulles amb llàgrimes,
a la cuina s'ha cremat el sopar.

(Fotografia: Àurea Genestar)

Mirades

La meva filla gran observa una foto dels avis quan eren joves. L'avi s'ha mort i el trobem a faltar. La Berta diu que aquest noi no s'assembla a l'avi que ella coneixia. Però hi ha una cosa que no ha canviat: els ulls. I després d'escoltar-la jo em demano: la mirada viatja fora del temps i l'espai?

(Fotografia: La mirada de Buda. Àurea Genestar)

Les meves petites coses

A vegades enyoro sentir el plaer d'agafar una tassa de té calent mentre l'oloro,
de descobrir un poeta,
de trobar-me un amic per una casualitat màgica,
de ballar despullada,
de meditar que sóc una pedra,
d'escoltar com plou mentre estic al llit,
d'olorar el fum de l'encens que dibuixa camins per casa meva,
de riure pels colzes amb les meves filles,
d'escoltar com sona el meu nom des de la teva veu.
El meu jo em crida.

Maktub o està escrito

Es imposible ignorar una presencia tan bella.
No arrastrar los pies cansados de buscar calor.
No latir apresurado.
No querer ser una de esas cosas por las cuales te daría tanta pena morirte.

Rojo carmín, pureza en esencia que se mira curiosa al espejo.

Olor a inocencia, ingenuidad desflorada que cae gota a gota sobre una noche de verano.

Buscar y esconderse. Miedo a mirarse. Acordes violentos, y ese afilado deseo contenido en mi sombra.

A la Dora,

Si ho pintéssim tot de lila
i retalléssim figuretes de paper,
el vent portaria la felicitat
en forma de fulles,
i nosaltres inventaríem la inocència
embolicada en una manta de colors.
Serien els colors de l’amor,
teixits amb la remor dels peixos,
i amb el sabor de la sal que cega els ulls.