Carnaval tardà

Em costa desitjar amb màscara, però enmig de tota aquesta gent he sentit la teva mà a l'esquena, i els teus dits entre els meus i m'ha vingut una sensació estranya de coneixença carnal. Malgrat no descobreixo la remembrança de tu, et segueixo fins la cuina. La música ens queda lluny i les plomes van caient.

M'excita el teu anonimat blanc, el misteri d'un cos sense rostre. No sé si prefereixo una unió amb un estrany o una decepció que apagui la passió del moment quan em revelis qui ets.

Ja no tinc temps de seguir pensant, m'interromps el discurs mental i em beses. Des de la distància curta i l'experiència borrosa recordo qui sóc jo... Curiós haver-te de trobar per polsar els meus instints homosexuals. M'agrada, però em costa d'admetre. Quan la nit s'esvaeix, l'encontre queda relegat a l'oblit, almenys fins el proper carnaval, quan torni a cercar-te entre les olles darrera d'una disfressa.

Aquest apunt és una participació a Relats conjunts.

Desembarcament de Normandia

No sé si podré oblidar tot allò que els meus ulls han vist. Estic cansat de contemplar l'horror i de donar-li la mà a la mort compromesa amb mi d'ençà que començà aquesta guerra absurda. No sé si vull tornar als dies normals. No sé si la meva vida té sentit o si el sentit és dels altres. Només sé que hi ha una llum que em crida i que al meu costat s'ha assegut Ella, amb aquell somriure preciós que sempre em dedicava quan obria la porta i jo l'anava a buscar per anar a ballar. Duu aquell vestit de floretes que tan m'agradava, que la feia etèrea, que la convertia en un àngel que il·luminava els nostres matins al despertar. No sé què fa aquí si és morta. Tanmateix sento l'escalfor de la seva mà sobre la meva. Crec que tan sols la veig jo... Ja ho sé. M'ha vingut a buscar...

- Nedem?- m'ha xiuxiuejat a cau d'orella.

Hem saltat. Tots corren. Jo ja no en tinc ganes de córrer enlloc, em vull quedar abraçat a ella endinsant-me més i més al fons de l'oceà. Tonalitats infinites de blau. Silencis invisibles...Eternitat assolida.

Aquesta és una participació a Relats conjunts

La cara de Barcelona

Perduda en el meu oblit dels records, he vagarejat pels carrers durant setmanes. Fins aquesta tarda que, vestida d’humitat salada i amb els cabells bruts i enredats, he quedat palplantada davant aquella escultura de somriure tort. He rebut un sotrac a la memòria i he recordat el meu nom, he vist el rostre de les meves filles i del Manel com si una pel·lícula es projectés a la meva memòria. He creuat el carrer i he posat la clau al pany, que durant tants de dies ha provat d’obrir infinites portes de la ciutat. No ho puc creure. Mentre pujo les escales em cau una llàgrima d’alegria de pensar que el meu desig de tornar per Nadal a casa ha estat concedit, i tot, gràcies a aquella dóna horrible d’expressió burleta...

Una nova proposta de Relats conjunts

Repte Poètic Visual de Relats en Català

(Fotografia d'Eddie Adams)

A les nits el insomni m'acotxa i em desvetlla la memòria,
les agrures de l'horror em pugen a la boca,
i sento el pànic que m'ofega i em prem el pit.
M'asfixia la culpa.
Em moro de por.
Intento despertar a crits les meves víctimes,
peró no s'aixequen.
Els morts em miren als peus del llit,
amb els forats dels trets de bala de testimoni,
seriosos i amb ulls rodons d'esglai.
Em despullen l'ànima.
Vull desaparèixer, alliberar-me...
Crido el perdó i només rebo silenci.
No puc suportar la comdemna dels fantasmes
que es vengen a la foscor.
Només la mort pot salvar-me, però sóc massa covard.
Els cucs de la tomba
em foragitarien d'un cos que no mereix viure.
Suplico l'oblit, anhelo un exorcisme.
Tan sols em queda esperar que no es torni a repetir mai més.

Si voleu participar cliqueu aquí
(Termini fins 19 de desembre a les 14.00)

Estació Espacial Internacional (ISS)

Una proposta de Relats Conjunts

Paraules galàctiques, ritmes còsmics, vibracions d'àtoms revolucionats, cartes astrals d'éssers nouvinguts, trajectòries rectilínies del satèl·lit sorprès en acció, vibracions a les mans d'esferes d'energia, astronautes morts d'avorriment...i un codi binari desxifrat, que els Déus m'han fet arribar en somnis:

Amor, no pots imaginar com et trobo a faltar en aquest no-lloc i des del no-temps. Jo també somio tornar-te a abraçar. El teu cosmonauta perdut.

Esconderse en un rincón del mundo

Él vino de los confines del espacio exterior a pasar aquí las vacaciones. Es agotadora la travesía del desolado océano estelar, el gélido viento de la Luna. Al final, aterrizó suavemente como una semilla de diente de león. Dice que le gusta este lugar que ha venido para quedarse.

Jimmy Liao

Us convido a revelar el vostre amagatall secret. El meu es troba en un camp de blat, on puc jeure entre les tiges llargues i el gra daurat per ocultar-me del món. Mentre, el vent acaricia les espigues madures que canten el meu nom...Allà on sempre és estiu, em sento segura.

Et vaig veure al cafè

Et vaig veure al cafè, dempeus a la barra, prenent un cafè a glops petits mentre llegies un diari per distreure el temps. Com cada dilluns, es repetien aquells instants vertiginosos, en què desig i por es barrejaven i no sabia si entrar o fugir corrents. Després gairebé sense adonar-me’n, empenyia la porta que donava pas a aquella olor a suís i ensaïmada, i a la sensació elèctrica de rebre les teves mans sobre la meva cintura. Aquest gest em calmava, però no esborrava el fet desagradable de sentir com cruixien els sobrets de sucre buits sota els meus peus.

Participació en el projecte literari col.lectiu: lletrAtura
http://associacioadart.blogspot.com/

Te vi en el café, de pie en la barra, tomando café a sorbos pequeños mientras leías un periódico para distraer el tiempo. Como cada lunes, se repetían aquellos instantes vertiginosos, en que deseo y miedo se mezclan y no sabía si entrar o huir corriendo. Después sin darme cuenta, empujaba la puerta que daba paso a aquel olor a suizo y ensaimada, y aquella sensación eléctrica de recibir tus manos sobre mi cintura. Aquel gesto me calmaba, pero no borraba el hecho desagradable de sentir como crujían los sobres de azúcar vacíos bajo mis pies.