Temps d'estimar


Em creix el cabell més enllà de la cintura
si canto i em pentino a les nits.
La lluna em crida amb veu fina,
despertant-me amb tan deliciós reclam.
Surto a l'encontre de les meves germanes,
que celebren al voltant del foc.
Correm com salvatges pel bosc,
riem com nenes,
sentim juntes la força que ens mou.
Avui a trenc d'alba
he arribat a una clariana coberta d’una catifa
de fulles daurades,
i t’he trobat assegut esperant-me,
amb aquella grandesa d'amor brillant al pit.
De seguida he començat a estimar-te, tot i que ets un estrany.
No han calgut paraules entre nosaltres, 
parlem un llenguatge subtil com la flaire d'una flor.
A l'inspirar-te he sabut que em vols fer un regal.
Has estès el braç i m'has ofert un pètal de rosa blanc,
que a l'instant s'ha abraçat al pètal roig que duia amb mi.
La meva pell s’ha eriçat amb la suavitat d’aquesta pura unió.
A l’alçar la mirada he vist com somreies,
mentre les meves mans sostenien aquesta dolça sensació 
que m'ha bressolat durant hores.