El gegant del bosc

(Il·lustradora Jessica Piqueras)

Açò era una donzella atemorida doncs havia somiat mals presagis i feia un temps que no sortia de casa seva. Un matí esmorzant va compartir la seva angoixa amb la seva mare:

-        -  Mare, tinc por!

-         - Surt al bosc filla!

-          -És que no sé si podré fer-ho...

-         - Prova-ho, només fent, desfem les pors

La Mut va agafar la seva capa i va enfilar el camí que duia  al bosc. Avançava poc a poc, feia molts dies que no trepitjava terra, ni respirava l’aire fresc. Com feia sempre, es va aturar un moment abans d’entrar-hi, i va demanar permís als guardians. A l’escoltar el gaig que piulava va saber que podia seguir.

Sentia el seu cor encongit al pit. El sol anava caient i prest sobrevindria la nit. La foscor no ajudaria massa en el seu estat. Els sorolls i la imaginació tot ho feien gran.

Mentre anava pensant en tot això, de seguida van començar a aparèixer els animals. Primer van ser els més petits. Esquirols, toixons, conills. Li oloraven els peus i es posaven dempeus i es recolzaven a les seves cames. La Mut els mirava i li despertaven tendresa. Es demanava si els podria tocar. Es va ajupir, i no van fugir. Seguien allà davant seu mirant-la i de tant en tant decantaven el cap a una banda i l’altra com per mirar-la des de diferents llocs. Va apropar la mà lentament i els va acariciar. Ells fregaven amb plaer el seu cap i les seves orelles amb ella. La coneixien i l’havien trobada a faltar.

El contacte amb aquells animals va començar a alleugerir el seu temor. Un somriure es va dibuixar als seus llavis, mica en mica ja no desprenia aquella flaire a por. L’olor que fa la por no agrada gens als animals, els posa en alerta. Sort que els més petits s’havien atrevit a apropar-se a ella. Llavors van aparèixer més, una guineu, un porc senglar i fins i tot un llop. El darrer en arribar va ser un pit-roig que es va posar en la seva espatlla i feia saltirons d’una banda a l’altra. Sense saber molt bé on anava va continuar caminant amb aquella nova companyia, que poc a poc s’anava fent gran.

Bufava un airet que movia les branques dels arbres al seu pas. Podia sentir la salutació del regne vegetal. I de tant en tant, quan queia una cortina de fulles davant seu, s’aturava i escoltava el silenci que sobrevé quan s’atura el món després d’aquell gest. Al continuar a caminant, era com creuar una fina línia que separava els mons dels humans i dels éssers màgics.

El rierol ja no sonava igual, podia escoltar com una cançó que l’aigua cantava al topar amb les pedres, les fulles, els peixos. Les dones d’aigua van apropar-se a la Mut i li van posar les mans a l’esquena, una sensació de frescor li recorria el cos i sentia com anava deixant enrere tot allò que tant l’havia amoïnat els darrers temps.

Van anar sorgint follets de sota els bolets, gnoms dels arbres, fades de terra, de l’aire i del foc que s’unien com núvols d’ocells i formaven unes ales daurades a les espatlles de la Mut. Els éssers màgics s’anaven unint a la caminada de la Mut. El bosc ja no era tan fosc i inhòspit com s’imaginava. Una claror l’envoltava i alguna cosa dins seu li mostrava el camí entre els roures, les alzines i els pins. Es sentia tan protegida...

En un moment de recés, un ésser molt petit que brillava com una cuca de llum es va plantar davant del nas de la Mut. Tenia una veu molt fina que gairebé no es podia escoltar. La Mut va demanar silenci a tothom i mentre s’aplegaven en rotllana, va començar a parlar:

-       -  Sóc la veu del bosc. El seu esperit m’envia. Els arbres han sentit el teu cor encongit i volen ajudar-te a recuperar el teu batec d’alegria. Hi ha un gegant que viu en la sequoia més alta a l’altra banda del turó. Ell cura les penes i les pors. Si el visites aquesta nit, demà despertaràs amb el cor obert. Només obra la porta en nits de lluna creixent.

-          - Com sabré on és?

-          - Mira el teu voltant, són molts ulls, i les cames que t’acompanyen. Ho sabràs!

Varen caminar més de mitja nit. A l’arribar a la sequoia van veure una porta molt gran i el picaport a una alçada impossible de trucar per la Mut. Entre tots van fer una torre i van aconseguir fer tres trucs.

Ressonaren unes passes molt feixugues, i una veu profunda digué:

-        -   Qui em demana a aquestes hores?

-         -  Sóc la Mut i necessito ajuda.

    

     Va obrir sense pressa i va treure el nas - quan va veure tota aquella munió d’animals, follets, elfs, fades i altres espècies va somriure i va obrir de bat a bat – Passeu! Sou benvinguts.

La Mut va intentar explicar que l’havia dut fins allà. Però ell tot d’una li va fer silenci, posant el seu dit davant la seva boca.

-          Shhhhh! Deixa’t anar, oblida-ho tot, només descansa i dorm. Tot es farà sol.

El gegant va seure amb les cames creuades. Tenia uns ulls de mirada cristal·lina i una barba llarga i blanca que li arribava fins la panxa. Les seves mans eren grans, fortes i una mica aspres, però convidaven a deixar-se bressolar. Va agafar la Mut per sota els braços i la va posar a la seva falda. La va agombolar amb tanta tendresa, que ja no va poder dir res més i es va dormir.

L’espai estava ple de tots aquells que l’havien acompanyat en el camí, no hi cabia ni un bri d’herba a la sala. Les fades feien una tènue llumeta que ho il·luminava tot d’una suavitat i dolçor infinita. En el silenci de la nit, es va començar a escoltar el cor del gegant. Era com un tambor de foc que bategava d’amor. Els seus batecs van fer que tots els cors que dormien aquella nit a casa seva seguissin el mateix ritme. I les nimfes cantaren melodies de l’aigua. Tothom gaudí d’aquell so que curava l’ànima i recordava on roman la innocència dels nens.

Quan la Mut despertà, veié com borinaven les fulles del roure sota el qual jeia. Mirà a totes bandes. Cercà el gegant, els animals, les fades, els gnoms, els elfs i els nans. No hi eren. Desitjà donar les gràcies al gegant. Sentia el pit net. Sentia alegria! La por havia desaparegut i tenia ganes de cantar. Decidí tornar cap a casa. Desfeia el camí ben de pressa, i els ocells saltironejaven a banda i banda. Es girà un instant per mirar el bosc, abans d’entrar al poble. I allà els veié a tots sobre la muntanya. El gegant li somrigué i li feu adéu amb la mà. La seva mare no la creuria, o tal vegada sí. Són els misteris del bosc que totes les dones coneixen.

El vol de l'amor

A primera hora agafo el metro i davall a la parada de les fulles caigudes. Al pujar les escales trobo fullaraca i oloro a terra humida del bosc.

Quan arribo a dalt de tot, m'espera l’esquirol de sempre. Li agrada córrer davant les meves passes, obrint-me camí fins la clariana. M’assec i gaudeixo del sol càlid, que m’escalfa i m’acaricia el rostre.

No es fa esperar gaire. Apareix al cel, planejant i dibuixant espirals damunt meu, deixant anar darrera seu una estela de pols daurada que cau com neu sobre el meu cos. Quan es posa a terra, és impossible deixar de contemplar-lo amb aquella bellesa d’ocell del paradís. Em mira i piua, i sento que al meu pit irradia una llum que s'expandeix suament. En aquell instant de plenitud, sé que podria fer qualsevol cosa. Llavors, l’au em convida a pujar damunt seu i volem. Aquella claror sorgida del cor s’estén per tot arreu on passem. Els homes per un moment, miren amunt doncs no saben d'on venen aquells flocs brillants. Després, com si res, segueixen caminant. Des de dalt, observo com en cadascun d’ells s’encén una espurna. Alguns la faran créixer de seguida, i altres la tindran més temps guardada esperant per fer-se gran.

Aleshores, descendim en silenci fins al mateix lloc d'allà on hem partit. Els animals del bosc, que ho presencien tot, em donen la benvinguda. Em pugen damunt plens d’alegria, i jo els acaricio a tots.

El sol va baixant i el dia es va fonent. La panxa em remuga. És hora de tornar a casa, i m’acomiado amb un gest d’agraïment. Baixo les escales i el conductor m’està esperant per a dur-me en el viatge de retorn. De vegades, pujo al vagó i percebo que ja no és tan fosc. Algunes petites flames titil·len en els ulls de les persones i somriuen d’amor. 

(Fotografia: anònima)

Ales noves

Un home i una dona viuen tranquils en una illa on no passen grans coses. Una tarda freda d'hivern la dona pareix una fada. La mare novella no pot avenir-se com ha esdenvingut aquell miracle dins el seu cos. Anys després pareix una altra criatura fantàstica, una nena follet. Encara no pot deixar de demanar-se l'origen d'aquella màgia.

La mare juga amb les seves filles, del matí a la nit, torna a somriure, a ballar, a riure i plorar, a passejar en bicicleta, a construir castells de sorra, i torna a llegir contes.

Un matí la mare s'adona que li han crescut dos bonys a l'esquena. Aviat descobreix que es converteixen en ales. Aquelles són unes ales que arriben fins al terra, noves, lluminoses i suaus que es despleguen omplint el cel de claror. La por d'allò que diran, li fa comprar-se un abric que oculta el seu nou do.

Però aquell pes feixuc no la deixa viure, ja no pot amagar-se més. No té sentit. Amb l'aire renovat de la primavera llença l'abric i abandona la feina gris que tantes hores l'ocupa. Per celebrar tan gran proesa, vola amb les filles pel bosc, fins quedar dormida d'esgotament. Durant aquell dolç son, un raig de lluna l'il·lumina i una pluja fina de lletres s'escola dins el seu cap i s'amuntega al seu voltant com una catifa de flors.

D'ençà aquella nit, les històries inunden els seus pensaments com si algú les xiuxiuegés a cau d'orella. De les butxaques regalimen personatges i objectes que prenen vida quan escriu. La fantasia deixa rastre per allà on passa i aquesta olor de pluja i sucre, o de terra humida, o de mar atrau els nens i els envolta d'encanteri fins arribar a la seva porta.

Al fosquet, seuen al voltant d'una espelma, i al fer silenci, ella els mira un per un, abans de tancar els ulls cercant al seu teler de contes la història ideal per acabar el dia. Després les paraules flueixen des de tots els racons de l'ànima i el seu cos es mou corprès de cadascun dels personatges. Fins al final, no es sent ni tan sols la remor de l'alè. Tots queden embadalits amb la fada dels contes. Els efectes són immediats, els nens de camí a casa recorden les seves il·lusions, somnis i desitjos. La imaginació els torna el color a les galtes. Els contes encenen alguna cosa en el seu cor, i les cuques de llum els acompanyen fins el llit on respiren adormits.

(Il·lustrador: Stephen Mackey)

Havia una vegada...

Conten que hi ha dies que bufa un vent tan suau que fa volar les flors de dent de lleó amb molta delicadesa. De vegades junt amb les flors, viatgen les fades i els àngels fins allà on els esperen. Diuen també que hi ha una Caseta enmig de la ciutat, que quan obre la porta apareix un món on tot pot Ser.

Un matí de brisa màgica arribaren tres fades a la Caseta. La primera venia de les terres de les meigas, la segona de més enllà del mar i la tercera dels camps verds del nord. Havien vingut de molt lluny per cuidar i estimar als nens i les nenes.

La Vida es va omplir d’alegria doncs aquelles fades tenien el do de jugar i divertir-se com els infants.

Junts van compartir tombarelles, salts mortals, giragonses, carreres, petons i abraçades. Els ritmes i els batecs sonaven a totes hores. Melodies i cançons, emocions i lliure expressió eren presents a tots els racons.

Junts van córrer, van grimpar, van dansar i van somiar, però sobretot van créixer.

Amb totes aquelles voltes al temps van teixir un cobertor preciós: de colors! D’infinites textures! De plors i rialles. De trapezis i gronxadors, de cordes i escales. De contes escrits a la pell, de contes inventats d’un rampell. De molinets de vent. De formiguetes a la panxa i tambors al cor. D’encanteris i pòcimes de bombolles. De follets, bruixes i nimfes. De princeses, sirenes i pirates. De superherois. De gats i gossos. De papes i de mames que cuidaven bebès que es feien grans. De monstres, de tigres, de ferotges criatures nascudes de la força dels guerrers. De la bamba. Dels macarrons amb salsa i seitan. Del flamenc i els clavells. Dels massatges a mitja llum. De la innocència i la imaginació. Dels esquitxos d’aigua, del sorral i de l’espígol de l’hort. Tantes i tantes històries viscudes i filades des de la presència, sostingudes per les mans i la falda de les fades. L’amor era el fil que ho embastava tot.

Girant i girant sobre si mateixos van ser feliços fins a mirar-se en silenci amb els ulls de dins, i reconèixer a tots amb tan sols respirar.

Fins que un mes de juny va tornar a bufar aquell ventet que feia alenar de la calor de l’estiu. Havia arribat el moment de partir. Els nens i les nenes es van aturar de sobte perquè van sentir a prop el comiat. Les fades van alçar el vol entre carícies i somriures, fent adéu amb la mà, amb la mirada i amb el cor. Tots van sortir al pati per mirar com marxaven dolçament, tal i com havien arribat. Van seure per uns instants en un terrat per contemplar totes aquelles carones un cop més. Les tres plegades van somriure per sota el nas, i es van donar les mans per volar cap altres bandes on seguir regalant MÀGIA.

(Il·lustradora: Muriel Mollier Pierret)

Dibuixant la música

Els dilluns arriba la Laia amb la música posada i el silenci a les orelles. Mentre es treu l'abric li cauen unes quantes notes de la butxaca. Després seu al banc de sota el faig, sempre tan delicada, prepara el violoncel, i es descalça. Amb els peus nus comença a tocar aquella melodia que s'ha imaginat mentre venia al metro.

Nosaltres els músics del parc, invisibles però presents, no podem evitar acompanyar-la des de la nostra glorieta. La Gina toca un petit jembé que en un moment donat canvia per un violí. Després entra la Serena amb el bongo i de seguida la Berta amb la flauta d'embol. A continuació la Cèlia, el Pau i l'Ivo toquen les maraques i els cocos, i un altre cop tornen la Cèlia i la Berta amb les granotes.

Els nens, els únics que ens escolten, dibuixen la partitura a la sorra i ballen divertits.

Quan la veiem recollir per marxar, ja comencem a esperar-la fins que torni a arribar el proper dilluns.

(Fotografia: Jordi Gallifa)