Oh, amor! T’estimo infinitament


Els meus amics els arbres
em saluden quan arribo al bosc.
Els canto i el vent els mou les branques,
i jo escolto la seva alegria al sentir el cant de les fulles.
Si algun dia em recolzo,
cansada, demanant forces per seguir el camí,
l'escorça crepita a la meva esquena,
em sosté i m'acaricia la pena.
Sento la seva abraçada profunda a l'ànima,
i el meu plor deixa anar llàgrimes per les meves galtes,
com un riu que es desglaça i allibera el fred de l'hivern.
No n'hi ha cap que no digui el meu nom quan m'acomiado. 
Fins i tot, hi ha un pi que cruixeix per assegurar-se
que no marxo sense dir-li adéu.
Oh, amor! Amb ells m'he adonat que t'estimo infinitament!
Com un estel abans d'encarnar-se, sense principi ni fi.
Milers de constel·lacions s'han mogut perquè tu i jo estiguem presents,
aquí i ara.
No els podem decebre, no ens podem decebre.
Que les nits siguin una festa d'unió i poesia!
Que al cel un ÉS en majúscules, però no pot sentir el tacte de la pell.
Ara i aquí t'acaricio, i em perdo en el tot, al trobar-me amb tú.
Oh, amor! T’estimo infinitament.

(Il·lustrador: Himit Suhana)


Ssshhh


Si una nit just quan les bèsties callen
i donen pas al dia,
convidem el silenci a casa nostra,
sentirem els arbres com canten.
Escoltarem lliscar les gotes de rosada
sobre els brins d'herba.
S'obrirà l'albada dins el nostre ull profund,
i els colors vibraran pintant noves dimensions.
Serem a cada instant una mica més salvatges,
 i la vida esdevindrà una obra d'art.
Si en algun moment desitgessis dir res,
somriu,
canta,
balla!!
Veuràs els ocells sobrevolant-nos, i el cel haurà arribat a la terra.

(Il·lustrador: John Grant)

Noces secretes



La núvia arriba verge a l'altar, 
oferint la seva innocència a cada pas,
i el nuvi l'espera nerviós,
sense saber on mirar,
conscient que està a punt de rebre
a la seva estimada,
a punt d'unir les mans,
doncs els cors ja fa temps que van teixir 
un tapís entre els dos cossos.
I al final de l'esglèsia,
ningú sap que hi ha una altra núvia que avui es casa.
Una núvia que ja fa temps que camina amb el seu estimat,
que ja ha rentat molts plats i bressolat dues filles.
Al costat hi ha el nuvi, que la mira seré, emocionat de gaudir-la,
 content d'haver crescut i madurat junts com les fruites abans de ser collides.
Llavors es donen les mans i recorden que ja ho han fet fa temps,
però avui tenen la sort de cantar en silenci, en el darrer banc, en la intimitat,
que les seves noces són eternes i que aquesta tarda a s'hora baixa,
ballaran plegats com si fos la primera vegada.

Perfum sagrat


Els meus pensaments, les meves  paraules i els meus actes
oloren a gessamí,
a flor de taronger,
a canyella.
M'estim i t'estimo,
doncs he sentit que tu ets jo i jo sóc tú,
i en el límit de les nostres pells
ja no hi ha fronteres només un alè.
Per les nits coberta de flors
més enllà dels núvols,
desperta la deesa que habita dins meu
embriaga de benjuí,
dansant el plaer de ser dona fins els primer rajos de sol.
Tot just en aquella fina línia del temps on ens sobrevolen les orenetes
i una olor a terra ens retorna a casa.

(Il·lustració: Catrin Arno)

Dafne


Els druides no desitgen res més que passejar
entre els teus cabells d'argila,
d'on sorgeixen els camins que van
als boscos frondosament rics
d'herbes i flors que guarneixen i curen.
On canten les dríades dels arbres, 
que imagines desperta mentre camines per la vida,
on cada nit et coronen d'heura fresca
com a reina dels somnis que ets.

(Il·lustració: Kristina Swarner)

La verticalitat dels arbres





En aquestes tardes d'hivern, on tot és recollir-se en si mateix, els arbres s'enlairen verticals amb la il·lusió de ser arrels cap el cel i la terra. Són les seves branques que s'han transformat i arrelen vers el blau que no assoleixen mai. És com un capgirar-se, com mostrar que el secret és troba amagat com un tresor en allò subterrani. És com un mostrar el camí cap el sòl per aquells que no s'adonen i necessiten veure-ho. Els arbres s'inverteixen, perden les fulles per mostrar la importància cabdal d'endinsar-se i aferrar-se a la vida amb els peus, com les llavors quan troben un lloc on germinar, i llavors deixen de volar d'un lloc a un altre.

La nuesa del fred no em deixa mirar cap altra banda, les màscares cauen, la mort planeja com un ocell i anuncia un final i un principi. La vida no s'acaba mai, és un cercle inesgotable, incansable que flueix a cavall de generacions i generacions sempre agafant forma en el present. Em venen unes ganes terribles, de trobar una casa amb jardí, i sembrar caputxines per veure-les créixer. Desitjo fer net els racons i la meva ànima, per seure al final del dia al porxo amb un té calent, i sentir com s'amaga el sol, com es dormen les plantes i sobrevé la nit. Esperar aquell instant en què escolto un soroll metàl·lic de la porta que es tanca, les teves passes, i el regal de rebre un càlid petó de retrobament, abans d'entrar a la nostra llar i que comenci la festa.