Mans de poeta

Ànima de poeta que fa niu a les mans.
Mans que són pura poesia de viure.


Foto: Manos de la gran poeta polaca Wislawa Szymborska del fotógrafo Kim Manresa que ilustran el libro "Rebeldía de Nobel" (El Aleph), de Xavi Ayén.

Sentint el cel



Per uns instants existeixo en el cercle d'ànimes que em miren des de l'essència divina. Desitjo ser eterna en aquell estat. Al cor sento un trosset de cel que em xiuxiueja qui sóc. Recordo perfectes el meu cos, la meva ment i el meu esperit. Aquelles mans que cercaven les meves, quan es troben, les reconec unides per l'amor.

Remor de llençols



T'escolto.
Em ressones al cap i a la pell.
Sures en els meus sentits.
Ets present en el meu univers i jo sóc absent dels meus moments.
T'espero en un matí d'hivern, cantant amb els ulls tancats, imaginant que pot tornar a sonar.
Silenci!
Sembla que les vinjolites són a punt d'arribar, les sento.
M'han dit que al cel, els núbols ens guarden un lloc.

(Cançó: If god gave me the power to sense beauty. Mishima)

Desig infantil

Encara sóc aquella nena que contemplava les formigues pujant en filera per l'arbre del jardí dels meus avis. Sóc aquella nena que vivia els dies tenyits d'un blau trist. Sóc aquella nena que somia despertar amb una tassa del té de l'amor, mentre m'acaronen els cabells.

(Il.lustració: Anne-Julie Aubry)

(Todavía soy aquella niá que contemplaba las hormigas subiendo en hilera por el árbol del jardín de mis abuelos. Soy aquella niña que vivía los días teñidos de un azul triste. Soy aquella niña que sueña despertar con una taza de té del amor, mientras me acarician el pelo)

Surrealismes incompresos



Avui neven flors liles i bufa un vent de ponent suau
com les carícies d'uns amants que es besen una nit a l'any.

Al pati una nina dansa amb la primavera,
les seves caderes ballen en harmonia amb l'infinit.
Són moviments grocs i carbasses,
vestits de teles hindús i picarols diminuts.

I per més que la miro i em frego els ulls,
no puc reconéixer si encara és una nena o ja és una dóna.
Mentre em poso les mans a la cara, les puntes dels dits
s'adonen dels jeroglífics del temps esculpits al meu rostre.

És hora que tornin els elefants i em mostrin els camins de fang
per on va fugir la calma...

(Hoy nievan flores lilas y sopla un viento de poniente suave, como las caricias de unos amantes que se besan una noche al año. En el patio una muñeca danza con la primavera, sus caderas bailan en armonía con el infinito. Son movimientos amarillos y naranjas, vestidos de telas hindús i cascabeles diminutos. Y por más que la miro y me froto los ojos, no puedo reconocer si aún es una niña o ya es una mujer. Mientras me pogno las manos en la cara, las puntas de los dedos perciben los jeroglíficos del tiempo grabados en mi rostro. Es hora que vuelvan los elefantes y me muestren los caminos de barro por donde huyó la calma...)

(Fotografia: Àurea Genestar)