Surrealismes incompresos

Avui neven flors liles i bufa un vent de ponent suau
com les carícies d'uns amants que es besen una nit a l'any.

Al pati una nina dansa amb la primavera,
les seves caderes ballen en harmonia amb l'infinit.
Són moviments grocs i carbasses,
vestits de teles hindús i picarols diminuts.

I per més que la miro i em frego els ulls,
no puc reconéixer si encara és una nena o ja és una dóna.
Mentre em poso les mans a la cara, les puntes dels dits
s'adonen dels jeroglífics del temps esculpits al meu rostre.

És hora que tornin els elefants i em mostrin els camins de fang
per on va fugir la calma...

(Hoy nievan flores lilas y sopla un viento de poniente suave, como las caricias de unos amantes que se besan una noche al año. En el patio una muñeca danza con la primavera, sus caderas bailan en armonía con el infinito. Son movimientos amarillos y naranjas, vestidos de telas hindús i cascabeles diminutos. Y por más que la miro y me froto los ojos, no puedo reconocer si aún es una niña o ya es una mujer. Mientras me pogno las manos en la cara, las puntas de los dedos perciben los jeroglíficos del tiempo grabados en mi rostro. Es hora que vuelvan los elefantes y me muestren los caminos de barro por donde huyó la calma...)

(Fotografia: Àurea Genestar)