Remor de llençols
T'escolto.
Em ressones al cap i a la pell.
Sures en els meus sentits.
Ets present en el meu univers i jo sóc absent dels meus moments.
T'espero en un matí d'hivern, cantant amb els ulls tancats, imaginant que pot tornar a sonar.
Silenci!
Sembla que les vinjolites són a punt d'arribar, les sento.
M'han dit que al cel, els núbols ens guarden un lloc.
(Cançó: If god gave me the power to sense beauty. Mishima)
3 comentaris:
Escoltem tantes vegades i ens ressonen persones dins de la pell, i la seva absència fa l'eco dins del cor...
na bona cançó, no la coneixia.
Una abraçada.
onatge
Les vinjolites són a punt d'arribar! Mai les havia sentit anomenar així i és una paraula preciosa!
Un bon dia, Mònica!
:)
El més fantàstic de tot va ser que al dia següent d'escriure aquest post, quan vam sortir al balcó seguint el ritual de cada matí per veure si les trobàvem, havien arribat de debó!
Són aquests regals màgics que et fa la intuïció.
Ah! les vinjolites és una paraula menorquina que a mi també m'agrada molt.
Publicar un comentario