Oh, amor! T’estimo infinitament

Els meus amics els arbres

em saluden quan arribo al bosc.

Els canto i el vent els mou les branques,

i jo escolto la seva alegria al sentir el cant de les fulles.

Si algun dia em recolzo,

cansada, demanant forces per seguir el camí,

l'escorça crepita a la meva esquena,

em sosté i m'acaricia la pena.

Sento la seva abraçada profunda a l'ànima,

i el meu plor deixa anar llàgrimes per les meves galtes,

com un riu que es desglaça i allibera el fred de l'hivern.

No n'hi ha cap que no digui el meu nom quan m'acomiado. 

Fins i tot, hi ha un pi que cruixeix per assegurar-se

que no marxo sense dir-li adéu.

Oh, amor! Amb ells m'he adonat que t'estimo infinitament!

Com un estel abans d'encarnar-se, sense principi ni fi.

Milers de constel·lacions s'han mogut perquè tu i jo estiguem presents,

aquí i ara.

No els podem decebre, no ens podem decebre.

Que les nits siguin una festa d'unió i poesia!

Que al cel un ÉS en majúscules, però no pot sentir el tacte de la pell.

Ara i aquí t'acaricio, i em perdo en el tot, al trobar-me amb tú.

Oh, amor! T’estimo infinitament.

(Il·lustrador: Himit Suhana)

La verticalitat dels arbres

En aquestes tardes d'hivern, on tot és recollir-se en si mateix, els arbres s'enlairen verticals amb la il·lusió de ser arrels cap el cel i la terra. Són les seves branques que s'han transformat i arrelen vers el blau que no assoleixen mai. És com un capgirar-se, com mostrar que el secret és troba amagat com un tresor en allò subterrani. És com un mostrar el camí cap el sòl per aquells que no s'adonen i necessiten veure-ho. Els arbres s'inverteixen, perden les fulles per mostrar la importància cabdal d'endinsar-se i aferrar-se a la vida amb els peus, com les llavors quan troben un lloc on germinar, i llavors deixen de volar d'un lloc a un altre.

La nuesa del fred no em deixa mirar cap altra banda, les màscares cauen, la mort planeja com un ocell i anuncia un final i un principi. La vida no s'acaba mai, és un cercle inesgotable, incansable que flueix a cavall de generacions i generacions sempre agafant forma en el present. Em venen unes ganes terribles, de trobar una casa amb jardí, i sembrar caputxines per veure-les créixer. Desitjo fer net els racons i la meva ànima, per seure al final del dia al porxo amb un té calent, i sentir com s'amaga el sol, com es dormen les plantes i sobrevé la nit. Esperar aquell instant en què escolto un soroll metàl·lic de la porta que es tanca, les teves passes, i el regal de rebre un càlid petó de retrobament, abans d'entrar a la nostra llar i que comenci la festa.

L'Amic del bosc

A l'arribar al llindar oníric del bosc,
em descalço com qui arriba a un temple sagrat.
Cruixeix la fullaraca com si cremés i murmura el vent el meu nom.
Avanço amb cura de no despertar les criatures que vigilen els meus passos,
i oloren el rastre dels meus pensaments.

Desperta l'alegria de retrobar-nos, en el sigili de les escletxes de llum que travessen els buits dels arbres.
Em recolzo en els nussos de la seva ànima,
l'escorça m'estira els cabells,
i sobretot les arrels es desenterren i frissen per enredar-se amb els dits dels meus peus.

M'arrelo en la seva presència salvatge per clucar els ulls de plaer.
És llavors quan m'apareixen els nenúfars florint...
És llavors quan passa el temps lliscant com seda...
És llavors quan no puc fer res més que llegir històries d'amor
sota l'aixopluc de la seva ombra.

(Fotografia: http://www.flickr.com/photos/vaionnoth/)