Paraules silencioses





Sovint allò que et diria

no té res a veure amb les paraules

que surten de la meva boca,

són les mans que pronuncien la veritat.

Escolta les carícies nues de pensaments,

i sabràs qui sóc i com respiro.

Sóc puntes d'encaix i botons de nacre

que agombolen matins de tendresa.

No m'agradaria deixar-te escapar,

mirant des de la finestra com fas camí,

sense haver-te tocat per dir-te com t'estimo.

(Il.lustrador: Albena)




Ales noves

Un home i una dona viuen tranquils en una illa on no passen grans coses. Una tarda freda d'hivern la dona pareix una fada. La mare novella no pot avenir-se com ha esdenvingut aquell miracle dins el seu cos. Anys després pareix una altra criatura fantàstica, una nena follet. Encara no pot deixar de demanar-se l'origen d'aquella màgia.

La mare juga amb les seves filles, del matí a la nit, torna a somriure, a ballar, a riure i plorar, a passejar en bicicleta, a construir castells de sorra, i torna a llegir contes.

Un matí la mare s'adona que li han crescut dos bonys a l'esquena. Aviat descobreix que es converteixen en ales. Aquelles són unes ales que arriben fins al terra, noves, lluminoses i suaus que es despleguen omplint el cel de claror. La por d'allò que diran, li fa comprar-se un abric que oculta el seu nou do.

Però aquell pes feixuc no la deixa viure, ja no pot amagar-se més. No té sentit. Amb l'aire renovat de la primavera llença l'abric i abandona la feina gris que tantes hores l'ocupa. Per celebrar tan gran proesa, vola amb les filles pel bosc, fins quedar dormida d'esgotament. Durant aquell dolç son, un raig de lluna l'il·lumina i una pluja fina de lletres s'escola dins el seu cap i s'amuntega al seu voltant com una catifa de flors.

D'ençà aquella nit, les històries inunden els seus pensaments com si algú les xiuxiuegés a cau d'orella. De les butxaques regalimen personatges i objectes que prenen vida quan escriu. La fantasia deixa rastre per allà on passa i aquesta olor de pluja i sucre, o de terra humida, o de mar atrau els nens i els envolta d'encanteri fins arribar a la seva porta.

Al fosquet, seuen al voltant d'una espelma, i al fer silenci, ella els mira un per un, abans de tancar els ulls cercant al seu teler de contes la història ideal per acabar el dia. Després les paraules flueixen des de tots els racons de l'ànima i el seu cos es mou corprès de cadascun dels personatges. Fins al final, no es sent ni tan sols la remor de l'alè. Tots queden embadalits amb la fada dels contes. Els efectes són immediats, els nens de camí a casa recorden les seves il·lusions, somnis i desitjos. La imaginació els torna el color a les galtes. Els contes encenen alguna cosa en el seu cor, i les cuques de llum els acompanyen fins el llit on respiren adormits.

(Il·lustrador: Stephen Mackey)

Somnis reals


He perdut el tren i arribo tard. Ploro de ràbia com si m'anés la vida. No n'hi ha per tant - em dic a mi mateixa - però el desconsol que sobrevé a l'enrabiada pot amb mi. Baixo a la parada que m'han indicat i apresso el pas per arribar abans. L'andana queda lluny i el cor em batega esbalotat fins que veig la porta del local de la Tatiana. El distingeixo per una resplendor de llum blanca que il·lumina el carreró fosc. Només entrar m'acullen i una serenor m'amanseix. La reunió ja ha començat i els autors exposen les seves obres. Les seves paraules acaben d'expressar la intenció.
Al meu costat seu un pintor brasiler. Tot ell és familiar per a mi malgrat no el conec. La seva calidesa em complau. Sense mirar-me acaricia les puntes dels meus dits i aquell petit plaer es fa gran. Permetre el seu contacte em sorpren, però desitjo que continui, i ell sense dubtar, reposa la seva mà sobre la meva. Reclinaria el cap damunt la seva espatlla i em deixaria abraçar tota la nit...

S'interromp la història. Desperto just amb la consciència necessària, per sentir que algú retira la seva mà de damunt la meva. Deixo de gaudir d'aquella tebiesa i aquell pes. El somni s'esvaeix deixant aquella penyora misteriosa i tendre, que em fa somriure intentant retenir la sensació d'aquella dolça presència.

Ets tan bonica...




La primera vegada que vaig contemplar la meva filla petita acabada de néixer, vaig exclamar: És tan bonica...d'ençà aquestes paraules han estat un mantra que ha ressonat entre nosaltres dues durant aquests tres primers anys de vida. A les nits quan la poso a dormir, de vegades és el moment d'expressar pensaments i emocions. L'altre dia jeia amb ella, per acompanyar-la fins el son, i abans de clucar els ulls em va dir dolçament: mama, ets tan bonica...ja podeu imaginar l'emoció del meu cor a l'escoltar-la i les llàgrimes a punt de vessar de sentir la seva veu vibrant per mi.


(Il·lustradora: Ana Koroleva)