Temps d'estimar

Em creix el cabell més enllà de la cintura

si canto i em pentino a les nits.

La lluna em crida amb veu fina,

despertant-me amb tan deliciós reclam.

Surto a l'encontre de les meves germanes,

que celebren al voltant del foc.

Correm com salvatges pel bosc,

riem com nenes,

sentim juntes la força que ens mou.

Avui a trenc d'alba

he arribat a una clariana coberta d’una catifa

de fulles daurades,

i t’he trobat assegut esperant-me,

amb aquella grandesa d'amor brillant al pit.

De seguida he començat a estimar-te, tot i que ets un estrany.

No han calgut paraules entre nosaltres, 
parlem un llenguatge subtil com la flaire d'una flor.

A l'inspirar-te he sabut que em vols fer un regal.

Has estès el braç i m'has ofert un pètal de rosa blanc,

que a l'instant s'ha abraçat al pètal roig que duia amb mi.

La meva pell s’ha eriçat amb la suavitat d’aquesta pura unió.

A l’alçar la mirada he vist com somreies,

mentre les meves mans sostenien aquesta dolça sensació 

que m'ha bressolat durant hores.