Carnaval tardà


Em costa desitjar amb màscara, però enmig de tota aquesta gent he sentit la teva mà a l'esquena, i els teus dits entre els meus i m'ha vingut una sensació estranya de coneixença carnal. Malgrat no descobreixo la remembrança de tu, et segueixo fins la cuina. La música ens queda lluny i les plomes van caient.


M'excita el teu anonimat blanc, el misteri d'un cos sense rostre. No sé si prefereixo una unió amb un estrany o una decepció que apagui la passió del moment quan em revelis qui ets.


Ja no tinc temps de seguir pensant, m'interromps el discurs mental i em beses. Des de la distància curta i l'experiència borrosa recordo qui sóc jo... Curiós haver-te de trobar per polsar els meus instints homosexuals. M'agrada, però em costa d'admetre. Quan la nit s'esvaeix, l'encontre queda relegat a l'oblit, almenys fins el proper carnaval, quan torni a cercar-te entre les olles darrera d'una disfressa.


Aquest apunt és una participació a Relats conjunts.

5 comentaris:

novesflors dijo...

Si arriba l'instant de sentir-se bé, no importa si és o no entre blanc i plomes.

montse dijo...

No esperis al proper carnaval, treu-te ja la màscara i gaudeix del desig.

Carme dijo...

Potser de carnaval a carnaval, acabarà per admetre això que li costa tant... :)

fanal blau dijo...

Molt bon relat, Mònica. Però d'acord amb la montse, que es tregui la màscara i gaudeixi!
Un dolç i bon diumenge!

Elfreelang dijo...

Preciós relat tardà que val el seu pes en or...jo també dic el mateix tardanament però que el desig trenqui les barreres i no s'esperin al proper carnaval!