En el llimb


Llàgrimes de pluja als vidres,
hores baixes de l'ànima
i un buit al cor sobrevingut de sobte,
sense avisar-me
passejant-se orgullós per dins el meu ésser,
abatint-me fins extenuar-me,
i jo intentant foragitar-lo
per besar la llibertat de ser Jo.
Sincerament no sé per on he de començar...

7 comentaris:

onatge dijo...

Primerament, obre la finestra
que entri aire nou,
respira profundament,
amb tot el teu ésser...,
i no deixis que
un “buit orgullós”
s’apoderi de Tu.
Tota la força està dintre teu.


Des del far una abraçada sense orgull.
onatge

Filadora dijo...

Sense saber què dir, tampoc vull marxar sense dir res. Així que ànims!

Ahir vaig estar tot el dia escoltant Aniversari de Manel. És preciosa. M'ha agradat veure-la aquí.

Carme dijo...

Ja has començat, Mònica... explicar-ho per treure'l de dins. I provar de fer les coses que faries si no hi fos. I com diu, onatge, obrir la finestra i potser la porta i tot, per sortir a respirar aire nou.

Una abraçada, bonica!

novesflors dijo...

Sol passar així, arriba sense avisar però tal com arriba se'n va, amb l'airet de la finestra -l'has oberta ja?- i el pas del temps.

fanal blau dijo...

Vinc a dir-te bon dia i a provar de deixar-te un bocinet del sol que llueix avui.
Surt al carrer i deixa que t'ompli el cor.
Ja sé que és molt fàcil dir-ho, però les hores baixes acabaràs per foragitar-les.
Una abraçadeta de companyonia!

Mònica dijo...

Gràcies a tots per les vostres paraules, i sí he obert la finestra he deixat entrar el sol i amb l'airet m'ha arribat petits indicis de primavera que m'alegren mica en mica els dies.

És genial ser aquí entre tots vosaltres!

Iris dijo...

Els meus millors desitjos per a que pugues gaudir plenament de la primavera que ja entra per la porta y que ens trasmets amb els teus delicats versos.

Una abraçada