Heura

Dempeus, des del silenci i la quietud de les fulles caigudes, vaig sentir la presència de l'Heura que habitava la casa. Tan forta i fràgil, cobria de vida fins els darrers racons de la forma. Amb les seves ganes de jugar s'enredava, trepava i dibuixava el contorn. Quan em vaig apropar una carícia misteriosa em va fer caure una llàgrima. Havia teixit l'embolcall del bressol.