Dempeus, des del silenci i la quietud de les fulles caigudes, vaig sentir la presència de l'Heura que habitava la casa. Tan forta i fràgil, cobria de vida fins els darrers racons de la forma. Amb les seves ganes de jugar s'enredava, trepava i dibuixava el contorn. Quan em vaig apropar una carícia misteriosa em va fer caure una llàgrima. Havia teixit l'embolcall del bressol.
Heura
bombolles de
Mònica
on lunes, 9 de noviembre de 2009
Etiquetes de comentaris:
fotografies,
prosa poètica
2 comentaris:
oeoeoeoe, visca l´Heura!
q b sona l´embolcall del bressol...
merci pels teus posts
s.
Ja veig que us ho vau passar en gran! Sempre va bé desconnectar de la ciutat i anar al camp per carregar energia positiva!
Petons
Publicar un comentario