Estació de França




Avui inesperadament he viatjat a l'estació de França. Baixar del tren ha significat un retorn als orígens, a les tardes d'hivern que es van anar fent nostres, entre llibres i cafès a l'hora de berenar. Ha estat un llarg viatge, farcit d'experiències vitals que m'han colrat la pell i l'anima fins despertar una nova mirada i un nou sentir. He rodat per la vida durant 10 anys, fins que un bon matí, la casualitat m'ha canviat la parada i el destí del trajecte ha estat allà on vam començar tu i jo.


M'ha semblat que si guiatava atenta, ens trobaria asseguts en un banc, de la mà, tú amb la teva gavardina fent-me riure, i jo jove, immadura, obnubilada amb el teu bon humor i la teva senzillesa.


És llavors que he entès, per no sé quin mecanisme, que present i passat eren una mateixa cosa. Es creuaven com amants tangencials, contingut un dins de l'altre. No importava el nombre d'hores transcorregudes ni les passes donades fins acariciar el rencontre d'una parella nova i vella a l'hora. Simplement tot plegat era així: màgic.