Somni d'un cautiveri


Un petoneig al dit petit fa que es llevi el meu infant,
Són tardes d'hivern, que suren en el silenci del blau,
que observo l'elegància dels peixos,
asfixiats de moure la cua per donar-se impuls dins l'aquari del pare.
Però ells saben que els estimo.
Hem fet amistat ingènua.
Recorrem el camí junts a banda i banda del vidre,
esbrinant si la vida és real o és una pressó.

Si els allibero amb els ulls tancats,
neden feliços pel mar, infinits als límits,
i per fi SÓN essència marina,
s'apinyen, revolten, brillen de colors,
dansen entre aigües,
i les nits de lluna plena llegeixen poesia.

5 comentaris:

Jordi Dorca dijo...

Gran regal de llibertat.

Sebastià Martí dijo...

Avui he arrancat a còrrer i m´he fotut un pinyo contra el vidre.

Iris dijo...

Uns vesros molt estimulants i motivadors que ens porten del poema a la poesia.

Gràcies

caterina Pérez dijo...

T'hi has pauintat?? Quina il.lusio!!
...Tu no ets la monica q ahir em va enviar un mail, oi?
Ens coneixem aviat doncs :)

Caterina Pérez dijo...

...acabo de veure que vaig escriure "pauintat" enlloc d'apuntat!!!! des de que navego amb el mòvil, el meu vocabulari se n'ha resentit ;)