Des de la quietud de la vida fetacontemplo el llençol estés que voleia al vent.
El seu aleteig m'inspira aires de llibertat,
i una gúspira del meu cor s'emociona imaginant que partim junts.
La por que habita la panxa no deixa fer grans canvis.
M'ilusiona pensar que s'esvairà quan escalfi el cafè demà al matí
i podré volar cap a nous horitzons.
Il·lusa! Les ànimes de vidre prou feina tenim en romandre en equilibri.
(Gràcies a la Fàtima per regalar-me la imatge que m'ha inspirat)
5 comentaris:
Muy Keats. Suposo que ara tornar a parlar de ganxitos està fora de lloc?
Una imatge que m'encanta, per cert.
Les ànimes de vidre pateixen la fragilitat, però a canvi, posseeixen la bellesa de la transparència.
Molt bo, a seguir fent-ho tan i tan bé.
Salut i sort
la por s'esvairà sens dubte sota el conjur dels teus mots i el cafè amb llet!
Moltes vegades ens inspirem en fotos tan maques com aquesta. T'ha eixit un poema molt bonic i sincer, però teu-li la por i fes un pas endavant, que no et paralitze res, ni el café de l'endemà.
B7s
Joana
Publicar un comentario