Desembarcament de Normandia

No sé si podré oblidar tot allò que els meus ulls han vist. Estic cansat de contemplar l'horror i de donar-li la mà a la mort compromesa amb mi d'ençà que començà aquesta guerra absurda. No sé si vull tornar als dies normals. No sé si la meva vida té sentit o si el sentit és dels altres. Només sé que hi ha una llum que em crida i que al meu costat s'ha assegut Ella, amb aquell somriure preciós que sempre em dedicava quan obria la porta i jo l'anava a buscar per anar a ballar. Duu aquell vestit de floretes que tan m'agradava, que la feia etèrea, que la convertia en un àngel que il·luminava els nostres matins al despertar. No sé què fa aquí si és morta. Tanmateix sento l'escalfor de la seva mà sobre la meva. Crec que tan sols la veig jo... Ja ho sé. M'ha vingut a buscar...

- Nedem?- m'ha xiuxiuejat a cau d'orella.

Hem saltat. Tots corren. Jo ja no en tinc ganes de córrer enlloc, em vull quedar abraçat a ella endinsant-me més i més al fons de l'oceà. Tonalitats infinites de blau. Silencis invisibles...Eternitat assolida.

Aquesta és una participació a Relats conjunts