Sovint allò que et diria
no té res a veure amb les paraules
que surten de la meva boca,
són les mans que pronuncien la veritat.
Escolta les carícies nues de pensaments,
i sabràs qui sóc i com respiro.
Sóc puntes d'encaix i botons de nacre
que agombolen matins de tendresa.
No m'agradaria deixar-te escapar,
mirant des de la finestra com fas camí,
sense haver-te tocat per dir-te com t'estimo.
(Il.lustrador: Albena)
3 comentaris:
A vegades hi ha paraules i a vegades no calen. És molt bonic.
Les carícies, els somriures...parlen per si sols i com en són de bonics.
m'encanta! puc linkar aquest post/poemapreciós al meu facebook?
Publicar un comentario