Perduda en el meu oblit dels records, he vagarejat pels carrers durant setmanes. Fins aquesta tarda que, vestida d’humitat salada i amb els cabells bruts i enredats, he quedat palplantada davant aquella escultura de somriure tort. He rebut un sotrac a la memòria i he recordat el meu nom, he vist el rostre de les meves filles i del Manel com si una pel·lícula es projectés a la meva memòria. He creuat el carrer i he posat la clau al pany, que durant tants de dies ha provat d’obrir infinites portes de la ciutat. No ho puc creure. Mentre pujo les escales em cau una llàgrima d’alegria de pensar que el meu desig de tornar per Nadal a casa ha estat concedit, i tot, gràcies a aquella dóna horrible d’expressió burleta...
Una nova proposta de Relats conjunts
7 comentaris:
Bon relat per una escultura lletja lletja...bon nadal !!!
Non Nadal, Mònica!
Molt bon relat!
Una forta abraçada Linchensteniana!
Un relat molt bonic, Mònica. M'agrada molt i es veritat el que diu Morel sobre l'escultura!!!
Que passes molt bones festes.
N'has tret petroli amb el teu relat...molt tendre, emocional....m'ha agradat molt Mònica! Bones festes! encar que no sé si demà et toca treballar....en tot cas bons dies de desembre! i segueix escrivint que ho fas molt bé!
Mira si és tal l'ensurt en veure aquesta cosa, que recupera la memòria! Molt ben pensat. Bon relat!
Bon relat, on la tornada a casa, es mereix celebrar una gran festa.
Salut i bones festes!!!
Publicar un comentario