Esperant el nostre moment s'han pansit les roselles. No arriba mai l'hora de les papallones...
El temps no és just amb els què sospiren, es torna clòs com el pa que no ha tovat prou.
A vegades quan t'espero a l'amagatall secret, sota les clarors rosades,
em venen ganes de prendre es vol i alliberar-me del desig incansable que em regalima per l'esquena, com el gota a gota de l'aixeta de la cuina.
Però a les nits quan em poso al llit, sento com m'abraça l'incertesa de no saber quan trobaré la cruïlla perfecta, i m'agrada imaginar-ho mentre cluco els ulls...
(Fotografia: Juguetta)
Esperando nuestro momento se han marchitado las amapolas. No llega nunca la hora de las mariposas... El tiempo no es justo con los que suspiran, se vuelve tupido como el pan que no subió suficiente. A veces cuando te espero en el escondrijo secreto, bajo las luces rosadas, me apetece volar y liberarme del deseo incansable que cae por mi espalda, como el goteo del grifo de la cocina. Pero por las noches cuando me acuesto, siento como me abraza la incertidumbre de no saber cuando encontraré el cruce perfecto, y me gusta imaginarlo con mientras cierro los ojos...
1 comentaris:
Aquesta espera de nosaber si trobaràs -trobarem- la cruïlla, potser dóna sempre una esperança, un bri, una espurna... El dolent és si mentre esperes t'abraça el fred, o el vent et desbella els sentiments, o la pluja et mulla els brodats del cor, es clar que també pot arribat a la teva terra fèrtil, o que se't faci fosc de nit i no vegis la flama... o que amb tanta espera se t'acabi el llibre o perdis el punt de la pàgina... hauràs de tenir paciència si et trobes amb el mussol de la nit, -que cada nit té el seu...-. Et desitjo que amb l'incertesa et creixi la flor de certesa, llavors només hauràs de saber qui és el pètal del camí...
Una abraçada amb certesa.
onatge
Publicar un comentario