
Caminaves pel camp segat
ferint-te les cames
i oblidant les esgarrinxades
per poder collir atmelles tendres.
Seies davant de dues pedres
i parties les closques
amb una força sorgida de la ràbia d'una olor.
Aquella olor a llet àgria, triada al sol,
perquè la mare havia oblidat donar-te mam.
Fotografia: Pacoso
6 comentaris:
eh quanta ràbia...i el bon rollo habitual?
(broma, és petita venjança, m´ha agradat)
Bonica imatge.
I les ametlles tendres... uf, boníssimes.
realment la poesia pot descriure tot els estats d´anim...
Sort que ja no estic tan enfadada...
La imatge és un tapís de sensacions i sentiments. El poema és una flama que dansa a l'aire de la vida.
Salut.
onatge
hola Mònica
sensacion de placer
observar esta foto.
encanto ttu poema
la lluvia de la vida presiste en el alma de quien te mira.
gracias !!!
Publicar un comentario