Sense sabates
amb aquella lleugeresa de la pell lliure,
s'aventuren els peus
a sentir la sorra humida, l'aigua freda,
les passes sense destí.
Si em veiessis,
tal vegada no em reconeixeries.
Torno a renéixer amb cada lluna!
Només em delaten els ulls i la veu.
Fa massa temps que no fem castells junts, ni cerquem petxines...
Asseguda m'ha semblat que ma mare em pentina els cabells,
i em fa trenes com quan era petita.
La meva nena viu,
i li vola la faldilla quan corre.
On deuen parar els altres nens per anar a jugar?
(La foto és meva)
6 comentaris:
Ara mateix em descalço... ;)
també intentaré renéixer a cada lluna!
Un poema preciós, preciós...
La foto és una meravella inspiradora...
El poema, un regal per renéixer amb cada lluna!
Aquest poema ple de tendresa, ens trepitja l'interior i ens fa sentir vius.
és important saber renéixer, gràcies pel poema i per la foto.....si no fes tant fred també em trauria les sabates i a canvi em trec el barret!
Uf, quina foto tan bonica, sembla que el rocam haja sortit a caminar.
Gràcies poetes de l'ànima! la vostra veu m'arriba al cor!
Publicar un comentario