Descalça


Sense sabates
amb aquella lleugeresa de la pell lliure,
s'aventuren els peus
a sentir la sorra humida, l'aigua freda,
les passes sense destí.

Si em veiessis, 
tal vegada no em reconeixeries.

Torno a renéixer amb cada lluna!
Només em delaten els ulls i la veu.
Fa massa temps que no fem castells junts, ni cerquem petxines...
Asseguda m'ha semblat que ma mare em pentina els cabells,
i em fa trenes com quan era petita.
La meva nena viu,
i li vola la faldilla quan corre.
On deuen parar els altres nens per anar a jugar?

(La foto és meva)

6 comentaris:

Carme Rosanas dijo...

Ara mateix em descalço... ;)

també intentaré renéixer a cada lluna!

Un poema preciós, preciós...

fanal blau dijo...

La foto és una meravella inspiradora...
El poema, un regal per renéixer amb cada lluna!

montse dijo...

Aquest poema ple de tendresa, ens trepitja l'interior i ens fa sentir vius.

Elfreelang dijo...

és important saber renéixer, gràcies pel poema i per la foto.....si no fes tant fred també em trauria les sabates i a canvi em trec el barret!

novesflors dijo...

Uf, quina foto tan bonica, sembla que el rocam haja sortit a caminar.

Mònica dijo...

Gràcies poetes de l'ànima! la vostra veu m'arriba al cor!