Camins d'aigua davallant la claraboia,
pluja eixuta que no mulla la roba estesa,
llàgrimes regalimant pel nas
i una pena profunda d'enyorança
dels vius que estranyen els morts.
Ha bufat un vent d'espurnes
i a la nit, una flama ha despertat un foc.
La vida no atura, i l'estòmac s'atreveix
a somriure de nou.
(Fotografia: Neil2)
3 comentaris:
Enyorança i foc que desperta, a vegades voldríem aturar la vida, retindre certs moments..., instants viscuts, instants per viure!.
Tens raó, Mònica, la vida no s'atura; i l'enyorança també forma part d'aquest camí.
Una abraçada!
Res no s'atura, tot flueix constantment i incansable.
Publicar un comentario