Somnis reals

He perdut el tren i arribo tard. Ploro de ràbia com si m'anés la vida. No n'hi ha per tant - em dic a mi mateixa - però el desconsol que sobrevé a l'enrabiada pot amb mi. Baixo a la parada que m'han indicat i apresso el pas per arribar abans. L'andana queda lluny i el cor em batega esbalotat fins que veig la porta del local de la Tatiana. El distingeixo per una resplendor de llum blanca que il·lumina el carreró fosc. Només entrar m'acullen i una serenor m'amanseix. La reunió ja ha començat i els autors exposen les seves obres. Les seves paraules acaben d'expressar la intenció.

Al meu costat seu un pintor brasiler. Tot ell és familiar per a mi malgrat no el conec. La seva calidesa em complau. Sense mirar-me acaricia les puntes dels meus dits i aquell petit plaer es fa gran. Permetre el seu contacte em sorpren, però desitjo que continui, i ell sense dubtar, reposa la seva mà sobre la meva. Reclinaria el cap damunt la seva espatlla i em deixaria abraçar tota la nit...

S'interromp la història. Desperto just amb la consciència necessària, per sentir que algú retira la seva mà de damunt la meva. Deixo de gaudir d'aquella tebiesa i aquell pes. El somni s'esvaeix deixant aquella penyora misteriosa i tendre, que em fa somriure intentant retenir la sensació d'aquella dolça presència.