A
primera hora agafo el metro i davall a la parada de les fulles caigudes. Al
pujar les escales trobo fullaraca i oloro a terra humida del bosc.
Quan
arribo a dalt de tot, m'espera l’esquirol de sempre. Li agrada córrer davant
les meves passes, obrint-me camí fins la clariana. M’assec i gaudeixo del sol
càlid, que m’escalfa i m’acaricia el rostre.
No
es fa esperar gaire. Apareix al cel, planejant i dibuixant espirals damunt meu,
deixant anar darrera seu una estela de pols daurada que cau com neu sobre el
meu cos. Quan es posa a terra, és impossible deixar de contemplar-lo amb
aquella bellesa d’ocell del paradís. Em mira i piua, i sento que al meu pit
irradia una llum que s'expandeix suament. En aquell instant de plenitud, sé que podria fer qualsevol
cosa. Llavors, l’au em convida a pujar damunt seu i volem. Aquella claror sorgida
del cor s’estén per tot arreu on passem. Els homes per un moment, miren amunt doncs no saben d'on
venen aquells flocs brillants. Després, com si res, segueixen caminant. Des de
dalt, observo com en cadascun d’ells s’encén una espurna. Alguns la faran
créixer de seguida, i altres la tindran més temps guardada esperant per fer-se
gran.
Aleshores,
descendim en silenci fins al mateix lloc d'allà on hem partit. Els animals del
bosc, que ho presencien tot, em donen la benvinguda. Em pugen damunt plens d’alegria, i jo els acaricio
a tots.
El
sol va baixant i el dia es va fonent. La panxa em remuga. És hora de
tornar a casa, i m’acomiado amb un gest d’agraïment. Baixo les escales i el
conductor m’està esperant per a dur-me en el viatge de retorn. De vegades, pujo
al vagó i percebo que ja no és tan fosc. Algunes petites flames titil·len en els ulls de les persones i somriuen
d’amor.
(Fotografia: anònima)
