En el plexe solar m'ha brotat una petita llavor de voluntat,que germina quan s'aturen els rellotges.
A cada fulla que treu m'allibero de les llamineres temptacions d'equivocar-me
i ausentar-me de la vida.
M'he promès regar-te,
donar-te llum,
aferrada a la confiança cega d'actuar amb amor i respecte,
però encara sento molt arrelat l'esclavatge de les passions,
que m'oprimeix l'estòmac intentant digerir els vidres trencats.
7 comentaris:
Hola Mònica! un poema bell i profund on s'albira l'esperança per seguir endavant superant tots els obstacles. M'encanten les fotos que tries per al blog, són plenes de sensibilitat, com tu.
PD: la història de l'home de la llibreria no és real del tot. Lo de fer-li un petó apassionat pel poema que llegia va quedar en desig.
petonàs!
A mi aquestes plantetes em creixen, és moren, creixen, moren, creixen, moren, creixen, moren...
Espero q les cuidis millor q jo.
Estic com tú, perquè sóc un pèndul que avui oscil·la blanc i demà negre. En aquests moments és la meva gran prova! A veure si la veig convertir-se en arbre.
Abraçades mil!
quan es és exclavament d'una passió es perd seny ,coheréncia, moral i fins i tot dignitat,jo sóc esclavan d'una passió meravellosa i horrible que ha posat el meu món del revés i he perdut el rumb de la meva vida..,et demano perdó si et he molestat,m'agraden els teus poemes Mónica,d'alguna manera em veig reflectida en ells..una abraçada d'una seguidora
meu nom és Mireia.
vaig veure el teu bloc de casualitat.
Excuse me.
Mireia.
hola Mónica
me gusta visitarte ler teus poemas
en tu alma brota Amor
perfume de flor
abrazos!!
No sé si ets la Mireia que em penso. Tal vegada sí, benvinguda al meu humil racó de poesia. Estic contenta de retrobar-te o de descobrir-te.
Una abraçada per tú també,
Mònica
Publicar un comentario