La revolució dels somnis

Essència d'ocell,

deslliurada de la mort en vida,

has vençut les teranyines que t’atrapaven,

i el cor et guia cel amunt.

Els teus somnis s'amunteguen als peus del llit,

com roba plegada que espera algú que la vesteixi.

Aquest matí és el moment perfecte

per conquerir-ne un, només un!

Si en el moment que el sol estigui més alt,

sentissis cap mena de dubte o por,

confia i CREA,

i el vent s'ho endurà tot.

Les mans dolces sabran què fer,

ja que saben que el temps és art.

(Il·lustració: Catrin Welz-Stein)

Lleugeresa gràcil

Sota les acàcies,

veient caure les flors,

tot sembla més fàcil,

tot succeix en un temps real,

i un estar delicat.

(Il·lustració: John Grant)

Flor de dones

Pas a pas,

a cada revolt del camí,

us he anat trobant,

gaudint del vostre univers particular.

Allà on no calen les paraules ha nascut la mirada,

i la complicitat de les mans.

Al seure en cercle, som pètals d'un gran lotus.

Al centre, romà dolçament

l'essència perfumada de la flor.

Pòsits de té verd i blanc

Pòsits de té imprevistos,

nascuts d'un dia per l'altre,

sedimenten les hores al caprici de les fades.

Al fons de la tassa,

trobes allò que hi vulguis veure,

i si mires distret

tal vegada llegeixis

una ploma blanca com d'àngel,

que oscil·la cercant una coincidència, 

un pròposit o un lloc especial on caure.

(Fotografia: jo mateixa)

Parella de ball

Tu que em vas donar a llum quan et cercava i no ho sabia.

Què voldries dansar amb mi?

Ballaríem fins trobar-nos amb les nostres arrugues,

agafats girant sobre nosaltres mateixos

al nostre jardí secret.

Què voldries dansar amb mi?

Ballaríem fins que les passes fossin més curtes,

els gestos més lents i les mirades profundes.

Tal vegada t'agradaria quedar a viure amb mi,

fins la posta de sol,

abans de partir a un altre lloc, un altre temps.

Seríem nosaltres per uns moments

i els lliris s'obririen al voltant.

Què voldries dansar amb mi?

(Il·lustració: Marta Farina)

La vida després de la vida

Quan m'apagui

seré pètals.

Per ara, sóc arbre que treu arrels,

esperant brotar,

desitjant les flors...

(Il·lustració: Rebecca Dautremer)

Descalça

Sense sabates

amb aquella lleugeresa de la pell lliure,

s'aventuren els peus

a sentir la sorra humida, l'aigua freda,

les passes sense destí.

Si em veiessis, 

tal vegada no em reconeixeries.

Torno a renéixer amb cada lluna!

Només em delaten els ulls i la veu.

Fa massa temps que no fem castells junts, ni cerquem petxines...

Asseguda m'ha semblat que ma mare em pentina els cabells,

i em fa trenes com quan era petita.

La meva nena viu,

i li vola la faldilla quan corre.

On deuen parar els altres nens per anar a jugar?

(La foto és meva)