Ssshhh

Si una nit just quan les bèsties callen

i donen pas al dia,

convidem el silenci a casa nostra,

sentirem els arbres com canten.

Escoltarem lliscar les gotes de rosada

sobre els brins d'herba.

S'obrirà l'albada dins el nostre ull profund,

i els colors vibraran pintant noves dimensions.

Serem a cada instant una mica més salvatges,

 i la vida esdevindrà una obra d'art.

Si en algun moment desitgessis dir res,

somriu,

canta,

balla!!

Veuràs els ocells sobrevolant-nos, i el cel haurà arribat a la terra.

(Il·lustrador: John Grant)

Noces secretes

La núvia arriba verge a l'altar, 

oferint la seva innocència a cada pas,

i el nuvi l'espera nerviós,

sense saber on mirar,

conscient que està a punt de rebre

a la seva estimada,

a punt d'unir les mans,

doncs els cors ja fa temps que van teixir 

un tapís entre els dos cossos.

I al final de l'esglèsia,

ningú sap que hi ha una altra núvia que avui es casa.

Una núvia que ja fa temps que camina amb el seu estimat,

que ja ha rentat molts plats i bressolat dues filles.

Al costat hi ha el nuvi, que la mira seré, emocionat de gaudir-la,

 content d'haver crescut i madurat junts com les fruites abans de ser collides.

Llavors es donen les mans i recorden que ja ho han fet fa temps,

però avui tenen la sort de cantar en silenci, en el darrer banc, en la intimitat,

que les seves noces són eternes i que aquesta tarda a s'hora baixa,

ballaran plegats com si fos la primera vegada.

Perfum sagrat

Els meus pensaments, les meves  paraules i els meus actes

oloren a gessamí,
a flor de taronger,
a canyella.

M'estim i t'estimo,

doncs he sentit que tu ets jo i jo sóc tú,

i en el límit de les nostres pells

ja no hi ha fronteres només un alè.

Per les nits coberta de flors

més enllà dels núvols,

desperta la deesa que habita dins meu

embriaga de benjuí,
dansant el plaer de ser dona fins els primer rajos de sol.

Tot just en aquella fina línia del temps on ens sobrevolen les orenetes

i una olor a terra ens retorna a casa.

(Il·lustració: Catrin Arno)

Dafne

Els druides no desitgen res més que passejar

entre els teus cabells d'argila,

d'on sorgeixen els camins que van

als boscos frondosament rics

d'herbes i flors que guarneixen i curen.

On canten les dríades dels arbres, 

que imagines desperta mentre camines per la vida,

on cada nit et coronen d'heura fresca

com a reina dels somnis que ets.

(Il·lustració: Kristina Swarner)

La verticalitat dels arbres

En aquestes tardes d'hivern, on tot és recollir-se en si mateix, els arbres s'enlairen verticals amb la il·lusió de ser arrels cap el cel i la terra. Són les seves branques que s'han transformat i arrelen vers el blau que no assoleixen mai. És com un capgirar-se, com mostrar que el secret és troba amagat com un tresor en allò subterrani. És com un mostrar el camí cap el sòl per aquells que no s'adonen i necessiten veure-ho. Els arbres s'inverteixen, perden les fulles per mostrar la importància cabdal d'endinsar-se i aferrar-se a la vida amb els peus, com les llavors quan troben un lloc on germinar, i llavors deixen de volar d'un lloc a un altre.

La nuesa del fred no em deixa mirar cap altra banda, les màscares cauen, la mort planeja com un ocell i anuncia un final i un principi. La vida no s'acaba mai, és un cercle inesgotable, incansable que flueix a cavall de generacions i generacions sempre agafant forma en el present. Em venen unes ganes terribles, de trobar una casa amb jardí, i sembrar caputxines per veure-les créixer. Desitjo fer net els racons i la meva ànima, per seure al final del dia al porxo amb un té calent, i sentir com s'amaga el sol, com es dormen les plantes i sobrevé la nit. Esperar aquell instant en què escolto un soroll metàl·lic de la porta que es tanca, les teves passes, i el regal de rebre un càlid petó de retrobament, abans d'entrar a la nostra llar i que comenci la festa.

Temps d'estimar

Em creix el cabell més enllà de la cintura

si canto i em pentino a les nits.

La lluna em crida amb veu fina,

despertant-me amb tan deliciós reclam.

Surto a l'encontre de les meves germanes,

que celebren al voltant del foc.

Correm com salvatges pel bosc,

riem com nenes,

sentim juntes la força que ens mou.

Avui a trenc d'alba

he arribat a una clariana coberta d’una catifa

de fulles daurades,

i t’he trobat assegut esperant-me,

amb aquella grandesa d'amor brillant al pit.

De seguida he començat a estimar-te, tot i que ets un estrany.

No han calgut paraules entre nosaltres, 
parlem un llenguatge subtil com la flaire d'una flor.

A l'inspirar-te he sabut que em vols fer un regal.

Has estès el braç i m'has ofert un pètal de rosa blanc,

que a l'instant s'ha abraçat al pètal roig que duia amb mi.

La meva pell s’ha eriçat amb la suavitat d’aquesta pura unió.

A l’alçar la mirada he vist com somreies,

mentre les meves mans sostenien aquesta dolça sensació 

que m'ha bressolat durant hores.

El vol de l'amor

A primera hora agafo el metro i davall a la parada de les fulles caigudes. Al pujar les escales trobo fullaraca i oloro a terra humida del bosc.

Quan arribo a dalt de tot, m'espera l’esquirol de sempre. Li agrada córrer davant les meves passes, obrint-me camí fins la clariana. M’assec i gaudeixo del sol càlid, que m’escalfa i m’acaricia el rostre.

No es fa esperar gaire. Apareix al cel, planejant i dibuixant espirals damunt meu, deixant anar darrera seu una estela de pols daurada que cau com neu sobre el meu cos. Quan es posa a terra, és impossible deixar de contemplar-lo amb aquella bellesa d’ocell del paradís. Em mira i piua, i sento que al meu pit irradia una llum que s'expandeix suament. En aquell instant de plenitud, sé que podria fer qualsevol cosa. Llavors, l’au em convida a pujar damunt seu i volem. Aquella claror sorgida del cor s’estén per tot arreu on passem. Els homes per un moment, miren amunt doncs no saben d'on venen aquells flocs brillants. Després, com si res, segueixen caminant. Des de dalt, observo com en cadascun d’ells s’encén una espurna. Alguns la faran créixer de seguida, i altres la tindran més temps guardada esperant per fer-se gran.

Aleshores, descendim en silenci fins al mateix lloc d'allà on hem partit. Els animals del bosc, que ho presencien tot, em donen la benvinguda. Em pugen damunt plens d’alegria, i jo els acaricio a tots.

El sol va baixant i el dia es va fonent. La panxa em remuga. És hora de tornar a casa, i m’acomiado amb un gest d’agraïment. Baixo les escales i el conductor m’està esperant per a dur-me en el viatge de retorn. De vegades, pujo al vagó i percebo que ja no és tan fosc. Algunes petites flames titil·len en els ulls de les persones i somriuen d’amor. 

(Fotografia: anònima)