Villarroel 86

Al posar la mà a la butxaca he trobat la clau. Les escales m'han dut fins el principal. La porta entreoberta i l'escalfor dolça m'han fet recordar-me pintada al sostre. He reconegut els plats bruts a taula, el passadís i la llumeta del fons. Al despullar-me m'he acariciat la panxa per assegurar-me que encara era jo. Asseguda al llit tou i càlid, m'he sentit gegant. Només tapar-me, els llençols m'han murmurat: és nit de noces.

Ja no esperava tornar. M'havia oblidat del portal. Feia tant de temps...

Les meves petites coses

A vegades enyoro sentir el plaer d'agafar una tassa de té calent mentre l'oloro,
de descobrir un poeta,
de trobar-me un amic per una casualitat màgica,
de ballar despullada,
de meditar que sóc una pedra,
d'escoltar com plou mentre estic al llit,
d'olorar el fum de l'encens que dibuixa camins per casa meva,
de riure pels colzes amb les meves filles,
d'escoltar com sona el meu nom des de la teva veu.
El meu jo em crida.

Feliç solstici

Que la llum que ens porta el solstici d'hivern entri a les nostres cases i ens desvetlli els secrets i les aventures que ens esperen per aquests dies de nadal i any nou. Us desitjo molta alegria de viure i amor per aquest 2010 que està a punt d'estrenar-se.

(Que la luz que nos trae el solsticio de invierno entre en nuestras casas y nos desvele los secretos y las aventuras que nos esperan para estos días de navidad y año nuevo. Os deseo mucha alegría de vivir y amor para el 2010 que está a punto de estrenarse.)

Papa-joguina

La Berta, sempre màgica, ens regala aquest papa reinventat per jugar, contemplar o divertir-nos amb la cara que posarà quan desperti i es vegi transformat. Mentre la llum de l'hivern inunda la nostra família, que juga feliç una tarda qualsevol...

Encontres inesperats

Llum i amor s'abracen en cercle sota la plaça.
Les ànimes han viatjat juntes en el temps i la unió ha esdevingut completa.
Al mirar-se les mans, han trobat petxines kàrmiques i vidres llimats.

Silenci mental

Carícies de sol, remor de la mar, espirals de collar i una olor que desperta desitjos impossibles. Els pensaments s'esvaeixen i per fi jo.

Meditació de vent

Vent. Forats.
Vent. Dispars.
Vent. Plaers rovellats que cerquen alliberar-se.

Aire. Inspiro i expiro.
Aire. Sento el meu jo en pau.
Aire...tan sols aire.

El circ que a mi m'agrada

M'he colat a la casa dels pallassos per sota les cortines. He vingut amb ulls de nena i ganes de riure a la panxa. He trobat al Tortell Poltrona a cor obert, a la Tití fent spagats masculins, als trapezistes regalant salts mortals, a l'animal més puça de tots, al malabarista pilotero i l'equilibrista estranger, i sobretot, a la Dada recitant poesia. Les llumetes brillants giren embobades, s'il·lumina la nina, que dansa sobre una tela en suspensió. Gira i gira com la ballarina de les caixes de música...I al final, aquella mirada aplaudida que em somriu emocionada.

Metamorfosi

Un dia et gires i la teva filla ja camina. Després t'adones que ja no mama, i tres llunes més tard et sents papallona. T'han crescut les ales, mentre feies moreta. Ales de seda, púrpures... I comences a respondre a un altre nom...Algú et crida des de l'estiu. Aixeques el vol seguint la veu i de sobte et sorprens increïblement lleugera.

Especialment per TU

Reiniciant

Visc plena de llum.
Les mans em curen.
Els àngels juguen amb els meus cabells.
I per les nits obro el portal d'Orion.
Al cor ressona una sola veu:

Us estimo a tots igual.

Maktub o està escrito

Es imposible ignorar una presencia tan bella.
No arrastrar los pies cansados de buscar calor.
No latir apresurado.
No querer ser una de esas cosas por las cuales te daría tanta pena morirte.

Rojo carmín, pureza en esencia que se mira curiosa al espejo.

Olor a inocencia, ingenuidad desflorada que cae gota a gota sobre una noche de verano.

Buscar y esconderse. Miedo a mirarse. Acordes violentos, y ese afilado deseo contenido en mi sombra.

Heura

Dempeus, des del silenci i la quietud de les fulles caigudes, vaig sentir la presència de l'Heura que habitava la casa. Tan forta i fràgil, cobria de vida fins els darrers racons de la forma. Amb les seves ganes de jugar s'enredava, trepava i dibuixava el contorn. Quan em vaig apropar una carícia misteriosa em va fer caure una llàgrima. Havia teixit l'embolcall del bressol.

Casualitats

Si no hagués perdut un botó de l'abric, no m'hauria aturat a cercar-lo davant d'aquell bar que olorava a xocolata calenta. Si a l'entrar-hi, no haguessis parlat de Menorca, no hauria escoltat la vostra conversa i mai no hauríem creuat les nostres mirades. Si no haguessis acabat el tabac, no m'hauries demanat una cigarreta. Si no s'hagués posat a ploure, no hauries insistit en acompanyar-me a casa sota el teu paraigües, i jo no m'hauria enamorat de les teves mans. Si no m'haguessis dit el teu nom, no et cridaria per les nits en somnis. Si no m'hagués mudat de pis, no hauria perdut el teu telèfon, i segurament ara, nedaríem despullats en una cala transparenta.

(Il·lustrat per Lorenzo Matotti )

Loire: les ànimes viatgen juntes

Hem trobat en vosaltres un lloc on quedar-nos a dormir i somniar, un mirall on contemplar les nostres ànimes bessones, l'escalfor d'arribar a casa, la mà que t'ajuda, l'entusiasme d’un nen, el desinterès d’uns pares, la màgia que sents quan trobes una cosa perduda, la passió dels amants, el repòs, el somriure franc, la generositat de l’amic, la llum del sol.

Hem trobat en vosaltres l’amor que buscàvem als carrers.

Primeres passes

A la Dora,

Si ho pintéssim tot de lila
i retalléssim figuretes de paper,
el vent portaria la felicitat
en forma de fulles,
i nosaltres inventaríem la inocència
embolicada en una manta de colors.
Serien els colors de l’amor,
teixits amb la remor dels peixos,
i amb el sabor de la sal que cega els ulls.

Quan m'estimes, veig borrós

Recordo carícies als peus i pesigolles sota el melic. Els teus dits m'enrevoltillen els cabells i després em beses el coll. Riuen els llençols i el llit ens gronxa. Les teves mans em dibuixen. T'imagines que torna aquella llum? T'espero ajeguda...

El dia dels indis silenciosos

Us presento a la Berta, la meva filla de 4 anys, i els seus personatges: els indis silenciosos. Ella també participarà en el blog, ja que li agrada inventar poesies, contes, cançons i mil coses més. He decidit anomenar els seus escrits Bertaescriu.

Aterrant...

Desitjo els nostres primers dies i els sento presents. T’imaginava des del buit i ara et somio abraçats sota l’arc del Convent de Santa Clara. Aquella besada de Sant Joan ens espera un altre cop. Les nostres il·lusions ens conduiran...

Deseos voladores

Las alas que crecen en sueños
me llevan a mundos eternos,
a días de algodón de un perfecto azul cielo,
a noches etéreas de dulces besos.

Siento el viento que susurra palabras,
que regalan libertad,
y me elevan a un viaje a lugares sin nombre.

Allá en el aire sin tiempo,
me absorve el silencio,
me atrae el abismo que grita adentro.

Yo soy aquel pájaro
que vuela bajo el mar y la tierra,
vuela como el ser alado que vive en mi,
para llegar donde siempre es primavera,
para llegar a una noche de agosto
y besar a Platón sumido en su idea,
para coger la luna y regalarla a un niño,
para acordarme de quién soy y de donde vengo.