Que descansis molt

Cau el sol en braços de la nit

i s'alenteix la respiració de la Terra
fins que totes les seves meravelles
es dormen plàcidament.


Uns pits plens de petons
cluquen els ulls i emanen ones d'amor
que s'expandeixen per tots els racons
de l'Etern-Infinit.

Viatge astral

Pescant estels en un instant de marea alta,
he reunit una constel·lació,
que llueix al sostre de casa meva.

Allargada contemplo el reflex brillant
que m'il·lumina el rostre, l'ànima i el destí.

(Il·lustració: Lee White)

Carícies pendents

Com un vel de suavitat
que em frega les galtes i els pits,
igual de dolces són les teves mans,
diligents amb les meves pulsions salvatges,
atentes als meus somnis eròtics de migdiada.
Aquest senyal indeleble del meu cos m'ha fet tornat a Tordera,
he comptat fins a 62.
La porta m'ha donat pas al centre del laberint.
Serenament intacte en el temps, tot igual,
i com qui prepara una cerimònia,
he posat en aigua els liliums,
he escampat la mateixa olor d'ençà,
i al costat del llit, he encès l'espelma amb la nostra llum.
Recorda, és principal primera.
No tardis, no sé quanta estona podré mantenir
un desdoblament temporal tan magnífic.

Despertars angelicals

Aquest matí m'he llevat amb el meu àngel àssegut als peus del llit.

Una pluja de fulles queien gronxant-se en l'aire sobre nosaltres.

I ens hem estimat infinitament en silenci,

amb llàgrimes d'emoció als ulls,

i l'amor de les seves mans

ha començat a sanar les meves carències,

les meves ales esclarides han restat sargides

amb un punt de creu celestial.

He espletat d'alegria entre els seus braços,

abans d'elevar-me fins els núvols

per seure alleugerida sobre la lluna plena

que encara lluïa en la claror del dia...

(Il·lustració Alex Bazarín)

Estació Espacial Internacional (ISS)

Una proposta de Relats Conjunts

Paraules galàctiques, ritmes còsmics, vibracions d'àtoms revolucionats, cartes astrals d'éssers nouvinguts, trajectòries rectilínies del satèl·lit sorprès en acció, vibracions a les mans d'esferes d'energia, astronautes morts d'avorriment...i un codi binari desxifrat, que els Déus m'han fet arribar en somnis:

Amor, no pots imaginar com et trobo a faltar en aquest no-lloc i des del no-temps. Jo també somio tornar-te a abraçar. El teu cosmonauta perdut.

Simfonia de tardor

Quan parteixi de viatge,
la maleta haurà de ser lleugera,
duré flaires de vainilla per olorar dolça,
llavors de rosella per si he de sembrar un jardí,
globus de colors per si he de sortir volant,
un nas de clown per si he de fer riure un nen,
poesia i un vestit per si he d'enamorar algú.

Quan recorri el món,
serà per trobar el meu lloc,
on un llit de fulles i la tardor dormin en perfecte maridatge.
Cerco el coratge suficient a les butxaques per iniciar el camí,
però de moment només he trobat el desig escrit en un paper de caramel arrugat.

Esconderse en un rincón del mundo

Él vino de los confines del espacio exterior a pasar aquí las vacaciones. Es agotadora la travesía del desolado océano estelar, el gélido viento de la Luna. Al final, aterrizó suavemente como una semilla de diente de león. Dice que le gusta este lugar que ha venido para quedarse.

Jimmy Liao

Us convido a revelar el vostre amagatall secret. El meu es troba en un camp de blat, on puc jeure entre les tiges llargues i el gra daurat per ocultar-me del món. Mentre, el vent acaricia les espigues madures que canten el meu nom...Allà on sempre és estiu, em sento segura.

Enyoro allò que no fas

Ennuegant-me t'endinses sense pietats morals.
Engolir-te com una presa és el meu instint rapinyaire.
M'has contat les pigues a hores mortes,
però mai has dormit amb mi, ni m'has revoltillat els cabells
després de fornicar.

Gratituds

A la butxaca, un granet de sorra d'aquest matí,
quan he ballat celebrant el meu ésser
damunt dels còdols exhaurits i
còmplices dels secrets de les onades.

A les nits, a les fosques,
abans del descans,
no oblido mai reverenciar el meu jo
teixit de totes les ànimes indòmites.

Entre espigues de blat mogudes pel vent,
amb les parpelles closes i vestida de blanc,
amb tant de camí per recórrer fins arribar a l'amor pur,
dono gràcies pel lloc que ocupa la nostra existència
en l'ordre diví de les coses.

Som un.

Éssers de llum

Buida de giragonses mentals,
he deixat escapar el tren de les afeccions
i m’he perdut en moments onírics sense presses ni neguits.
S’ha alçat un ésser immens davant meu amb el do d’estimar a tots igual,
s’ha agenollat i amb les mans ha fet cassoleta per recollir la llum que degota de l’univers.
Bec l’elixir que recorre fugaç el camí fins el cor.
Batego amb aquesta nova sàvia.
Els meus cabells tornen branques on broten fulles perennes,
els meus peus són arrels que penetren la terra fecunda.
Del meu centre apareix l'ocell daurat del paradís
que s'espolsa les plomes i pren el vol amb unes ales infinites,
il·luminant el cel i tots els humans que badallen només obrir els ulls.

(Il·lustració: Mercedes de la Jara)