Bon nadal

Que l'Amor ens il·lumini la Vida

Escrits d'hivern

Recollida sobre mi mateixa,
imagino als homes dormint abraçats en nits fredes.
Espero serena l'arribada de la llum, eixint amb lentitud,
empesa pel solstici d'hivern en gaia terra.
Els meus ulls s'enlluernen de sol,
que s'alça immutable tots els matins,
sempre present, el vegi o no,
espero l'escalfor al cos,
que em fa tancar els ulls
per gaudir d'aquest instant uterí.
M'inclino davant la Vida,
agraïda de ser qui sóc,
feliç d'estimar,
jugant amb al vent
que xiuxiueja amore, amore...
amb un perfum a l'aire que em fa somriure.

La tendresa olora a flor

Una eclosió de flaire a gessamí
emana del meu ventre,
de les meves entranyes,
del meu ésser al veure't,
a l'olorar els cossos subtils
que habiten la nostra casa.
Estenc distreta els vestits que degoten damunt l'acàcia, els dies de boira.
Faig tentines a les nits fins escoltar com respires,
llavors sospir, torno al llit,
i prenc el vol en somnis de flors.

(Il·lustradora: Jantina Peperkamp)

Pols de lluna

Pols de lluna,

màgia que desperta els cors,

aliment de la imaginació

per crear Vida.

No podem ignorar

aquestes engrunes de color...

Són llavors germinadores

del nostre arbre

nodrit per la mare Terra

il·luminat pel pare Sol.

(Il·lustració: Berta Arguimbau)

Vol de matí

Filla de s'aire,

conta'ns una història

amb ses paraules que t'ha dut es vent.

Filla de sa llum,

il·lumina'ns com un sol

quan entris a ses cases.

Filla de s'amor,

acarona es somnis des fiets,

abans d'espolsar-te ses ales i quedar dormida.

Filla, te mir i sent es cant d'una cadernera...

La claror que precedeix el sol

Ses fulles dels arbres naveguen
en el mar de pluja que inunda la plaça.
M'agrada contemplar l'essència del verd
surant a l'aigua,
al principi les esquivo,
però després m'adono
que les barquetes agafen rumb
i em deixo anar,
sento l'impuls del meu ésser
que es lliura i les segueix,
camino de pressa,
més de pressa encara,
corro sense por,
atreta per una aurora de llum
amb les mans que ofereixen tot el que sóc,
sense esperar res a canvi...

Tristor d'aigua

Camins d'aigua davallant la claraboia,
pluja eixuta que no mulla la roba estesa,
llàgrimes regalimant pel nas
i una pena profunda d'enyorança
dels vius que estranyen els morts.
Ha bufat un vent d'espurnes
i a la nit, una flama ha despertat un foc.
La vida no atura, i l'estòmac s'atreveix
a somriure de nou.

(Fotografia: Neil2)

Florint

Berta, tu que floreixes en colors,
olores a inocència banyada per l'albada d'un do.
Ets un amor.

Lacrimosa

Déu és l'amor que brilla a totes les coses,
que batega al cor de tots els homes,
estiguem atents,
en silenci,
i la divinitat que ha romàs
amagada en nosaltres
eixirà a la llum.
Cel i Terra, tan sols U.

(Compositor: Zbigniew Preisner, The tree of life)

La felicitat dels nens

A la Berta i la Júlia

Ballant de puntetes
amb una marieta a la mà,
braços amunt
oferint la infància al sol,
descalça,
sostinguda per la mirada de la vida,
amb els cabells al vent
sentint l'alegria de viure
que recórre el teu cos.
Et contemplo, imagino que sempre seràs feliç,
perquè saps qui ets,
perquè fas el que t'agrada,
perquè dius que no quan no ho vols
perquè vius des del cor i el teu desig et guia.
Amb tu he après que només cal Ser.

(Il·lustració Eldbjørg Ribe)

Perdut i trobat

Lost and found per Oliver Jeffers

Sense condicions
t'estimo.
Per si et perds i et trobes
en la immensitat.
Per si algun dia et sents sol
al infinit,
sense condicions
t'estimo

Vida

Mare quan m'entregaves la vida perquè pregués el relleu, no imaginava els matins de flors, ni la puresa del nadó en braços. No imaginava els comiats d'éssers estimats, i no intuïa com és sostenir als teus fills, ni com és fer-se gran i cuidar als altres. Estimo tot allò que m'has donat, i també allò que no m'has donat, perquè això em fa com sóc i et dono gràcies de tot cor. El riu de la vida no té fi, i nosaltres tan sols som les pedres que llima l'aigua mentre aprenem la saviesa de fluir.

(Il·lustradora: Erika Lugo)

Què noms

La inspiració fa rodolar els verbs,

broda les paraules,

les brinda a les meves mans

i juguen a malabars.

Saltironeja un estimar, un enyorar, un alliberar,

cauen per terra i es tornen a alçar,

no coneixen pertinença, són de tots i de ningú,

però per un instant fugaç

sento la il·lusió que són només filles meves,

són una tímida declaració de veu tremolosa,

un inexplicable delit de nomenar-te amor.

(Il·lustradora: Marta Farina)

Paraules silencioses

Sovint allò que et diria

no té res a veure amb les paraules

que surten de la meva boca,

són les mans que pronuncien la veritat.

Escolta les carícies nues de pensaments,

i sabràs qui sóc i com respiro.

Sóc puntes d'encaix i botons de nacre

que agombolen matins de tendresa.

No m'agradaria deixar-te escapar,

mirant des de la finestra com fas camí,

sense haver-te tocat per dir-te com t'estimo.

(Il.lustrador: Albena)

Ales noves

Un home i una dona viuen tranquils en una illa on no passen grans coses. Una tarda freda d'hivern la dona pareix una fada. La mare novella no pot avenir-se com ha esdenvingut aquell miracle dins el seu cos. Anys després pareix una altra criatura fantàstica, una nena follet. Encara no pot deixar de demanar-se l'origen d'aquella màgia.

La mare juga amb les seves filles, del matí a la nit, torna a somriure, a ballar, a riure i plorar, a passejar en bicicleta, a construir castells de sorra, i torna a llegir contes.

Un matí la mare s'adona que li han crescut dos bonys a l'esquena. Aviat descobreix que es converteixen en ales. Aquelles són unes ales que arriben fins al terra, noves, lluminoses i suaus que es despleguen omplint el cel de claror. La por d'allò que diran, li fa comprar-se un abric que oculta el seu nou do.

Però aquell pes feixuc no la deixa viure, ja no pot amagar-se més. No té sentit. Amb l'aire renovat de la primavera llença l'abric i abandona la feina gris que tantes hores l'ocupa. Per celebrar tan gran proesa, vola amb les filles pel bosc, fins quedar dormida d'esgotament. Durant aquell dolç son, un raig de lluna l'il·lumina i una pluja fina de lletres s'escola dins el seu cap i s'amuntega al seu voltant com una catifa de flors.

D'ençà aquella nit, les històries inunden els seus pensaments com si algú les xiuxiuegés a cau d'orella. De les butxaques regalimen personatges i objectes que prenen vida quan escriu. La fantasia deixa rastre per allà on passa i aquesta olor de pluja i sucre, o de terra humida, o de mar atrau els nens i els envolta d'encanteri fins arribar a la seva porta.

Al fosquet, seuen al voltant d'una espelma, i al fer silenci, ella els mira un per un, abans de tancar els ulls cercant al seu teler de contes la història ideal per acabar el dia. Després les paraules flueixen des de tots els racons de l'ànima i el seu cos es mou corprès de cadascun dels personatges. Fins al final, no es sent ni tan sols la remor de l'alè. Tots queden embadalits amb la fada dels contes. Els efectes són immediats, els nens de camí a casa recorden les seves il·lusions, somnis i desitjos. La imaginació els torna el color a les galtes. Els contes encenen alguna cosa en el seu cor, i les cuques de llum els acompanyen fins el llit on respiren adormits.

(Il·lustrador: Stephen Mackey)

Somnis reals

He perdut el tren i arribo tard. Ploro de ràbia com si m'anés la vida. No n'hi ha per tant - em dic a mi mateixa - però el desconsol que sobrevé a l'enrabiada pot amb mi. Baixo a la parada que m'han indicat i apresso el pas per arribar abans. L'andana queda lluny i el cor em batega esbalotat fins que veig la porta del local de la Tatiana. El distingeixo per una resplendor de llum blanca que il·lumina el carreró fosc. Només entrar m'acullen i una serenor m'amanseix. La reunió ja ha començat i els autors exposen les seves obres. Les seves paraules acaben d'expressar la intenció.

Al meu costat seu un pintor brasiler. Tot ell és familiar per a mi malgrat no el conec. La seva calidesa em complau. Sense mirar-me acaricia les puntes dels meus dits i aquell petit plaer es fa gran. Permetre el seu contacte em sorpren, però desitjo que continui, i ell sense dubtar, reposa la seva mà sobre la meva. Reclinaria el cap damunt la seva espatlla i em deixaria abraçar tota la nit...

S'interromp la història. Desperto just amb la consciència necessària, per sentir que algú retira la seva mà de damunt la meva. Deixo de gaudir d'aquella tebiesa i aquell pes. El somni s'esvaeix deixant aquella penyora misteriosa i tendre, que em fa somriure intentant retenir la sensació d'aquella dolça presència.

Ets tan bonica...

La primera vegada que vaig contemplar la meva filla petita acabada de néixer, vaig exclamar: És tan bonica...d'ençà aquestes paraules han estat un mantra que ha ressonat entre nosaltres dues durant aquests tres primers anys de vida. A les nits quan la poso a dormir, de vegades és el moment d'expressar pensaments i emocions. L'altre dia jeia amb ella, per acompanyar-la fins el son, i abans de clucar els ulls em va dir dolçament: mama, ets tan bonica...ja podeu imaginar l'emoció del meu cor a l'escoltar-la i les llàgrimes a punt de vessar de sentir la seva veu vibrant per mi.

(Il·lustradora: Ana Koroleva)

A la recerca de l'amor perdut

A l'arbre es gesta una filla

que creix immensa esperant sorgir a la llum.

En el dolç estar neix la il·lusió de qui arriba,

esperant una mare amorosa que embolcalli la vida.

En els cors tristos d'aquells que marxen sense haver rebut,

neix l'esperança que els empeny a la mort,

de sentir l'amor només deixar el cos.

(Il·lustradora: Marysya Rudska)

Estació de França

Avui inesperadament he viatjat a l'estació de França. Baixar del tren ha significat un retorn als orígens, a les tardes d'hivern que es van anar fent nostres, entre llibres i cafès a l'hora de berenar. Ha estat un llarg viatge, farcit d'experiències vitals que m'han colrat la pell i l'anima fins despertar una nova mirada i un nou sentir. He rodat per la vida durant 10 anys, fins que un bon matí, la casualitat m'ha canviat la parada i el destí del trajecte ha estat allà on vam començar tu i jo.

M'ha semblat que si guiatava atenta, ens trobaria asseguts en un banc, de la mà, tú amb la teva gavardina fent-me riure, i jo jove, immadura, obnubilada amb el teu bon humor i la teva senzillesa.

És llavors que he entès, per no sé quin mecanisme, que present i passat eren una mateixa cosa. Es creuaven com amants tangencials, contingut un dins de l'altre. No importava el nombre d'hores transcorregudes ni les passes donades fins acariciar el rencontre d'una parella nova i vella a l'hora. Simplement tot plegat era així: màgic.

Les vacances de la Júlia

Les meves sabates es sequen al sol i camino descalça pel pati de la casa amb la sensació de les pedretes que es claven a la planta dels peus sense importar-me. Tinc un amic que em salta damunt cada cop que em veu. És un grill verd, simpàtic amb les ales de colors. Recullo llavors per si al sembrar-les a casa puc veure com creix una planta. Hi ha un gat que passeja i fuig quan ens veu. La meva germana i la Clea corren en bici i jo les persegueixo amb el tricicle. No m'agrada ser petita. Vull ser gran i poder jugar amb elles. Això no és fàcil i em fa molta ràbia que em rebutgin. Ahir va aparèixer una cabra negra amb la panxa molt gran. La mare diu que s'ha allunyat del ramat per parir. M'agradaria molt acariciar-la i veure els petits. Diuen que demà anirem a la platja o la piscina. A mi tant em dona, mentre em pugui banyar ja sóc feliç. Sonen els plats a cuina, sembla que aviat ens cridaran per sopar. Avui ens han promès que quan es faci fosc, anirem a jeure per mirar els estels. Imagino que les estrelles també ens miren, vigilant per si algú de nosaltres fa una carrera espectacular i es poden demanar un desig... Quan em llevi pel matí, el primer que faré serà sortir fora i escoltar els ocells.

El cercle

Ens imagino agafats de la mà passejant entre remor de fulles, amb la quietud de qui viu en pau, amb l'oblit que esborra. El món s'ha aturat i esdevé el silenci. Ens imagino en un somriure franc i amb els cors nets de rancúnies. L'amor traça un cercle perfecte i els estels ens reflecteixen al cel.

eppur si muove

Ja ho deia Galileu: "I tantmateix, es mou!"

Fum

Ombres que fumen en temps de somni

fan equilibris en les línies de l'asfalt.

De les butxaques els cauen unes cigarretes

amb la tebiesa impressa d'uns llavis familiars.

Fumen a mitges,

sota mirades que jutgen un vici comdemnat.

Fumen pel simple plaer de sentir el frec de les seves mans

a l'intercanviar el cigar...

Quantes caixes més hauran de cremar per alliberar-se d'aquesta dèria?

(Cançó: Cigarettes, Russian Red)

S'hora baixa

Les esteles platejades dels avions

brillen amb els darrers raigs de sol.

Les antenes dels terrats erectes esperen incansables

ser corresposes per les ones.

Dues orenetes juguen al cel,

freguen les ales

i s'arrauleixen al niu,

per copular

durant la quietud del dia que s'acaba,

al ritme dels acords d'una guitarra

que s'escapen d'una finestra oberta.

(Fotografia: Jaime Carvajal)

Havia una vegada...

Conten que hi ha dies que bufa un vent tan suau que fa volar les flors de dent de lleó amb molta delicadesa. De vegades junt amb les flors, viatgen les fades i els àngels fins allà on els esperen. Diuen també que hi ha una Caseta enmig de la ciutat, que quan obre la porta apareix un món on tot pot Ser.

Un matí de brisa màgica arribaren tres fades a la Caseta. La primera venia de les terres de les meigas, la segona de més enllà del mar i la tercera dels camps verds del nord. Havien vingut de molt lluny per cuidar i estimar als nens i les nenes.

La Vida es va omplir d’alegria doncs aquelles fades tenien el do de jugar i divertir-se com els infants.

Junts van compartir tombarelles, salts mortals, giragonses, carreres, petons i abraçades. Els ritmes i els batecs sonaven a totes hores. Melodies i cançons, emocions i lliure expressió eren presents a tots els racons.

Junts van córrer, van grimpar, van dansar i van somiar, però sobretot van créixer.

Amb totes aquelles voltes al temps van teixir un cobertor preciós: de colors! D’infinites textures! De plors i rialles. De trapezis i gronxadors, de cordes i escales. De contes escrits a la pell, de contes inventats d’un rampell. De molinets de vent. De formiguetes a la panxa i tambors al cor. D’encanteris i pòcimes de bombolles. De follets, bruixes i nimfes. De princeses, sirenes i pirates. De superherois. De gats i gossos. De papes i de mames que cuidaven bebès que es feien grans. De monstres, de tigres, de ferotges criatures nascudes de la força dels guerrers. De la bamba. Dels macarrons amb salsa i seitan. Del flamenc i els clavells. Dels massatges a mitja llum. De la innocència i la imaginació. Dels esquitxos d’aigua, del sorral i de l’espígol de l’hort. Tantes i tantes històries viscudes i filades des de la presència, sostingudes per les mans i la falda de les fades. L’amor era el fil que ho embastava tot.

Girant i girant sobre si mateixos van ser feliços fins a mirar-se en silenci amb els ulls de dins, i reconèixer a tots amb tan sols respirar.

Fins que un mes de juny va tornar a bufar aquell ventet que feia alenar de la calor de l’estiu. Havia arribat el moment de partir. Els nens i les nenes es van aturar de sobte perquè van sentir a prop el comiat. Les fades van alçar el vol entre carícies i somriures, fent adéu amb la mà, amb la mirada i amb el cor. Tots van sortir al pati per mirar com marxaven dolçament, tal i com havien arribat. Van seure per uns instants en un terrat per contemplar totes aquelles carones un cop més. Les tres plegades van somriure per sota el nas, i es van donar les mans per volar cap altres bandes on seguir regalant MÀGIA.

(Il·lustradora: Muriel Mollier Pierret)

Fi de curs

De puntetes embaumo l'adéu,
abraçada a tots els que partiu,
sota la llum d'un estiu que arriba sense timidesa,
amb la pena del comiat al pit,
amb el dol de masses amics que volen de cop.
Us dedico el meu amor.
Us desitjo sort i ventura,
que el camí sigui dolç,
ple de desitjos creixent al vostre pas.
Si ens mirem és més fàcil,
però l'enyorança no atura de brollar,
abans de perdre-us de vista a l'horitzó.
Us estimo mestres del cor.

Records

En una habitació de la casa d'estiu de la família, despertava una nena tots els matins abans que els pares. Ajaguda, en silenci i quietud, gaudia de les escletxes de llum que travessaven una persiana clarejada. La maneta alçada jugava amb les partícules de pols només perceptibles en aquell moment de bellesa infantil. Els ocells cantaven a la fresca, i quan el cos demanava moviment, es llevava de peus sobre el llit per arribar al prestatge on guardava el cornet de mar. Se l'atansava a cau d'orella i embadalia amb la remor de les onades. Arraulida amb la closca escoltava el so harmónic de l'aigua i es calmava com si fos una cançó de bressol. Era l'encís del començament del dia. Un moment que ho valia tot.

La casa i la nena es sentien profundament soles. La melangia habitava el cor d'ella i d'aquell lloc on tots els arbres van morir o els van matar, fins quedar-ne un, com a testimoni de vida. Amb el pas del temps l'abandonament ho va fer tot seu, les males herbes creixien i ningú les volia llevar. Les persones van marxar amb la solitud a les panxes cap altres bandes, sense saber molt bé què els havia passat. Tenien la desgràcia de no saber estimar, però ells no ho comprenien...El plor dels fruiters i dels xiprers no tenia fi.

(Avui la fotografia és meva)

L'embriaguesa d'estimar-se

Beu de mi
que tu seràs jo
i jo seré tu
Qué dolç ser un!
En sentir-nos Déu,
l'amor ens guarnirà els rostres i la mirada,
els meus cabells ens guariran del fred,
i qui ens vegi des de la finestra del davant
amagat a les fosques,
no sabrà si ha presenciat un miracle
o el miratge de l'Amor més elevat.
Ens estimarem fins confondre'ns l'ànima,
fins el final dels temps,
on l'espai no té matèria i els peus no troben terra on sostenir-se.
Recordes que sempre ha estat així?

(Il·lustradora: Nicoletta Tomas)

Dualitats

(Il.lustració: Jimmy Liao)

La Vida penjant d'un fil de plata,
sostinguda per un do menor,
oscil·la com un pèndol,
dels dies de seda als dies de fum,
nit-dia
sol-pluja
amor-ausència
nens-grans
l'òrbita teixeix una llarga manta de llana
amb els colors del cel,
i darrera els meus passos s'arrastra infinita,
recollint les fulles i la terra
del camí dels ocells.
A la fi, aire i el reflex sutil dels àngels.
Vol-terra

Una nit d'amor

A la Júlia,

Renaixent en el seu primer alè,
abraçant una nova oportunitat de ser,

acaronant una pell nova
i sentint la unió de l'ànima i la separació carnal.
Expulsada del temple matern coberta de pètals,
milions d'estels caiguts damunt nostre,
i tots els somnis de bombolles cercant el seu son.
Llum i només que llum,
en el silenci,
en la pau del descans,
en un parir regat d'amor
nascuda com una filla dels déus,
bressolant-se en la respiració del meu pit.

(Fotografia: Ima Garmendia)

Èxtasi

En aquest nou idil·li amorós i diví, la dona i l'home es reverencien

i al donar-se la mà la llum flueix entre ells. Una melodia invaeix l'estança sense instruments,

i ells dos tornen músics d'aquest ritme,

són dansaires d'una unió de joia i passió,

d'un sentiment intens de gaudi,

d'una alegria sense objecte.

La felicitat esclata com un orgasme que es repeteix cada cop que es miren.

Obrint el cor

(Il·lustrador: Dou)

Des de l'essència brillem com estels.
La veritat de l'ànima és real i l'amor desplega el camí.
Els éssers de llum vibren
en freqüències d'agraïment, perquè són benvinguts.
Les deves de la Terra obren i tanquen les finestres de les cases cobertes d'heura,
conviden a entrar la brisa de les valls,
atreuen l'energia que agermana als homes en una càlida tendresa de mare còsmica.
Serem fills parits per ser feliços, en una eterna pau interior, en un món diví de tots.
És temps de nous passos

Ofrena

Fotografia: Manuel Pozo Coronado

De sobte he vist la Berta, la meva filla, de genolls a terra amb els braços estesos, els palmells de la mà mirant al cel, i el seu cap lleugerament inclinat cap enrera amb els ulls tancats.

- Mare aquesta postura que he inventat es diu "gràcies a l'aigua". Imagino que em cauen les gotes de pluja a la cara, a les mans, per tot el cos. Després d'una sequera, estem agraïts de rebre l'aigua.

L'he mirada, amb tot el meu amor de mare, i l'he sentit pura i plena de poesia.

Auguris

Quan s'obrin els tulipans, i els matins neixin amb sol

ens recordarem els uns als altres i somriurem de cor.

Buscarem el fil que ens uneix,

prendrem té en amistat, destaparem el vi al seure a taula, una nit amb estrelles, una que sigui nostra, i sense presses dibuixarem els gestos i ho sabrem tot sense parlar.

Escriurem la felicitat, guardarem la pluja dels dies grisos,

ens beurem l'alegria compartida,

i al llit, abans de tancar els ulls,

sentirem que dormen amb nosaltres

aquells que més hem estimat.

Desassossec

D’on deuen sorgir els batzacs ineludibles de desig que roben l'alè? De la pell, dels cicles lunars, de les papallones cercant polen?

I on els podria deixar oblidats? A l’ascensor, a la consulta del metge o al gerro de flors de la cuina mentre tova el pa? [sospirs]

Carnaval tardà

Em costa desitjar amb màscara, però enmig de tota aquesta gent he sentit la teva mà a l'esquena, i els teus dits entre els meus i m'ha vingut una sensació estranya de coneixença carnal. Malgrat no descobreixo la remembrança de tu, et segueixo fins la cuina. La música ens queda lluny i les plomes van caient.

M'excita el teu anonimat blanc, el misteri d'un cos sense rostre. No sé si prefereixo una unió amb un estrany o una decepció que apagui la passió del moment quan em revelis qui ets.

Ja no tinc temps de seguir pensant, m'interromps el discurs mental i em beses. Des de la distància curta i l'experiència borrosa recordo qui sóc jo... Curiós haver-te de trobar per polsar els meus instints homosexuals. M'agrada, però em costa d'admetre. Quan la nit s'esvaeix, l'encontre queda relegat a l'oblit, almenys fins el proper carnaval, quan torni a cercar-te entre les olles darrera d'una disfressa.

Aquest apunt és una participació a Relats conjunts.

Surrealisme verídic

Nua rapada descalça, a punt per robar a traició un paraigües de colors a la meva filla petita. Un dissabte qualsevol, al carrer de casa.

Has marxat corrents com si portessis el botí de la teva vida.

Duus la confiança de la Júlia entre les mans. Em dol que hagi descobert, gràcies a tú, que el món és un indret insegur.

Ja ets molt gran per ser una lladre de nens, no trobes?

Futur present

Del sol i de l'amor esdevindrà el nou món.

Els éssers invisibles cridaran al vent la saviesa de la felicitat.

Viurem sense necessitar res i gaudint de tot.

Seurem entre roselles als camps de blat verd,

obrirem consciència i serem responsables de les nostres vides,

l'honestedat brillarà en els nostre gest.

Els nens jugaran amb aigua fins fer vessar somriures.

La llum eixirà de les mans dels homes que estimen sense condicions i tots serem Tot.

Sense fisures.

Serem el que som.

Pau

A la saó dels dies on volen llavors
cercant terra fèrtil on germinar,
sorgeix la calma que anhelem tots.
Passegem sense rumb
amb l'aire a la cara,
i les coses surten al pas,
sense paranys,
guiats tan sols per un desig profund.
La vida respira lleugera,
suau com la pell del nadó nouvingut,
i els ensurts i les passions
es guarden en un calaix
freturós de ganes que el tornin a obrir.

Somni d'un cautiveri

(Il·lustradora: Amanda Cass)

Un petoneig al dit petit fa que es llevi el meu infant,
Són tardes d'hivern, que suren en el silenci del blau,
que observo l'elegància dels peixos,
asfixiats de moure la cua per donar-se impuls dins l'aquari del pare.
Però ells saben que els estimo.
Hem fet amistat ingènua.
Recorrem el camí junts a banda i banda del vidre,
esbrinant si la vida és real o és una pressó.

Si els allibero amb els ulls tancats,
neden feliços pel mar, infinits als límits,
i per fi SÓN essència marina,
s'apinyen, revolten, brillen de colors,
dansen entre aigües,
i les nits de lluna plena llegeixen poesia.

Florint

Arribada a Tú amb les galtes vermelles
i el cabell xop de córrer sota els balcons
fugint de la pluja.

[Dempeus amb els nervis de tenir-te encongint-me l'estómac, i la respiració agitada
durant la pausa de trucar-te a la porta i esperar que obris.]

Mira'm, sóc jo, sense passat ni futur, sóc aquí sóc ara.
Sóc sense nom i sense perfum.

Guarnida a ulls clucs amb els teus dits,
cerques el principi de la pell allà on acaba la roba
fins que un raig de sol escapa entre una clariana,
i endevinem la primavera.

El silenci dels àngels

Cinc arcàngels viatgen de camí a casa,

cridats per el meu desig d'ajuda.
Emocionada preparo una ofrena de llum i flors
per celebrar la seva benvinguda,
que ens honra i omple d'harmonia.

Espero la il·luminació de les espurnes d'amor
que plouen sota el nostre sostre
quan s'abracen a nosaltres.

Aquest matí davant del mirall,
mentre em rentava la cara
i em cercava en la pròpia mirada,
he vist el balanceig d' una ploma blanca que m'acariciava les espatlles
amb una dolça sensació de presència del cel.




(Il·lustrador: Alexander Bazarín)

Ones

Pensaments arrugats, vells, cansats,

avorrits de la mateixa espiral mental,
amb ganes d'abandonar-me i deixar de voltar pel meu cap,
com si fossin ones de sorra dibuixades pel mar
que avui hi són i demà s'han esborrat.
Fàcil, fluïdes, sense resistències...
deixant-se portar pel ballarí de la dansa marina.
Música i remor d'onades!
En remull poso els meus peus,
per si l'aigua s'endú les idees plúmbies
i em regala la frescor cristalina de l'horitzó.

Desvetllament

Fent maletes per partir amb aquella llum tan blanca per tot, enlluernadora dels sentits, en un matí de llençols en desordre. Et contemplo mentre dorms i respires, el meu aire, el teu aire, el nostre aire. M'interromp una gana punyent que m'empeny a cercar les maduixes madures de sobre el marbre. Tan dolces i àcides a l'hora. Com tu i jo. El teu frec a la meva esquena nua em trasbalssa. Rebo la teva abraçada que em vol retenir, però m'escapoleixo com els gats i no puc evitar tropissar amb les teves sabates. Prometo dur flors fresques quan torni de l'illa.

Ritme de carrer

Floreixen els arbres a la ciutat,
el polen guarneix els nostres caps,
passegem de la mà com somio els plenilunis
i Sant Medir regna entre carmels i cavalls.
Festa
pluja
trucades
bombolles
alegria
Vida
dansa
celebració a fora i dins meu.
Balles?

En el llimb

Llàgrimes de pluja als vidres,
hores baixes de l'ànima
i un buit al cor sobrevingut de sobte,
sense avisar-me
passejant-se orgullós per dins el meu ésser,
abatint-me fins extenuar-me,
i jo intentant foragitar-lo
per besar la llibertat de ser Jo.
Sincerament no sé per on he de començar...

El somni d'una nimfa

Immersa en aigües d'estany,

acaricio els nenúfars malalts
i els guareixo amb les meves mans.

Escales avall trobo els teus braços
oferint acollida,
em gito en ells,
ric i ploro,
dormo i torno a crear,
continguda, al compàs d'espera de les teves inspiracions.
M'acotxes coberta de flors,
sota un raig violeta,
amb el cap recolzat en el clot del teu coll,
vivint la desrealitat d'una tebiesa
que emana d'una sensació de niu.

(Il·lustradora: Sandrine Kao)

T'estimo

Si em miressis com un nen no podria negar-te res,
et lliuraria la dona, l'esposa, l'amant i l'àngel que viu en mi.
Recordes el blau del cel, de l'estiu que vas néixer?
Allà t'espero amb la paciència d'un mestre.

(Il.lustradora: Vanessa Lubach)

Desencants reals

Somnis immutables
il·luminats d'un resol d'hivern,
somnis d'ales trencades,
de tendresa robada,
de carreres costa avall,
de contactes sutils,
de pells que s'enyoren,
d'ombres que s'allarguen,
esgotades de tanta felicitat de lloguer.

Renaixement

Dins l'ou,
ingràvida,
recordant estats fetals,
sospito un passat
abans d'encarnar-me
en la història d'ara.
Reeixir a la llum
encoratja a sentir el cor inundat de vida,
amb l'afany d'oferir a mans plenes
l'ésser humil que sóc
a qui enyora rebre l'Amor de sa mare

(Fotografia: Àurea Genestar)

Fragilitats

Des de la quietud de la vida feta
contemplo el llençol estés que voleia al vent.

El seu aleteig m'inspira aires de llibertat,

i una gúspira del meu cor s'emociona imaginant que partim junts.

La por que habita la panxa no deixa fer grans canvis.

M'ilusiona pensar que s'esvairà quan escalfi el cafè demà al matí

i podré volar cap a nous horitzons.

Il·lusa! Les ànimes de vidre prou feina tenim en romandre en equilibri.

(Gràcies a la Fàtima per regalar-me la imatge que m'ha inspirat)

Oblit

No puc parar de recordar
que et vaig oblidar en somnis.
Em deleixo pel sabor que em deixaves als llavis
després de besar-me,
i conservo una sensació estranya a la panxa de nimfa.
M'agrades tot i que ara ja tornes a ser un desconegut
enmig de la immensitat onírica.

(Il·lustrador: Orijiiro)

Desembarcament de Normandia

No sé si podré oblidar tot allò que els meus ulls han vist. Estic cansat de contemplar l'horror i de donar-li la mà a la mort compromesa amb mi d'ençà que començà aquesta guerra absurda. No sé si vull tornar als dies normals. No sé si la meva vida té sentit o si el sentit és dels altres. Només sé que hi ha una llum que em crida i que al meu costat s'ha assegut Ella, amb aquell somriure preciós que sempre em dedicava quan obria la porta i jo l'anava a buscar per anar a ballar. Duu aquell vestit de floretes que tan m'agradava, que la feia etèrea, que la convertia en un àngel que il·luminava els nostres matins al despertar. No sé què fa aquí si és morta. Tanmateix sento l'escalfor de la seva mà sobre la meva. Crec que tan sols la veig jo... Ja ho sé. M'ha vingut a buscar...

- Nedem?- m'ha xiuxiuejat a cau d'orella.

Hem saltat. Tots corren. Jo ja no en tinc ganes de córrer enlloc, em vull quedar abraçat a ella endinsant-me més i més al fons de l'oceà. Tonalitats infinites de blau. Silencis invisibles...Eternitat assolida.

Aquesta és una participació a Relats conjunts

Músics de carrer

(Prelude suite nº1 in G major BWV 1007)

Melodia per cello que emmudeix els sorolls del món,

que em vibra al pit quan em somrius

i em fa descobrir tots els moviments del cos.

En aquell passadís tocant amb els ulls tancats,
et trobo als migdies sense atrevir-me a seure amb tú,

desitjant que els meus passos no avancin,

lliurant-me als acords que m'encisen,

esperant una mirada que torni a fer sonar la música triomfal

que enamora els sentits i et besa l'ànima.

La increïble història de la nena muntanya

(Il·lustrador: Sebastià Martí)


Tinc una nova amiga. Petita i gran alhora. És la nena muntanya més increïble que he sobrevolat mai. Ha nascut en la darrera lluna creixent i olora a terra humida i a bosc encantat. Té una essència mágica a les entranyes que m’atrau com a una cuca de llum la claror. Les fades som pur impuls, sempre darrera de les coses més belles i divertides… No hi ha rés millor per riure que un nen alegre.

Amb ella jugo a reconéixer els arbres arrelats a la seva pell. Per la remor de les seves fulles mogudes pel vent endevino si són fages, roures, acàcies. El ginkgo és el meu preferit, és prodigiós. Ja estic esperant contemplar-la vestida d’un fullatge tendre el matí que desperti la primavera.