Lleugeresa gràcil

Sota les acàcies,

veient caure les flors,

tot sembla més fàcil,

tot succeix en un temps real,

i un estar delicat.

(Il·lustració: John Grant)

Pòsits de té verd i blanc

Pòsits de té imprevistos,

nascuts d'un dia per l'altre,

sedimenten les hores al caprici de les fades.

Al fons de la tassa,

trobes allò que hi vulguis veure,

i si mires distret

tal vegada llegeixis

una ploma blanca com d'àngel,

que oscil·la cercant una coincidència, 

un pròposit o un lloc especial on caure.

(Fotografia: jo mateixa)

Escrits d'hivern

Recollida sobre mi mateixa,
imagino als homes dormint abraçats en nits fredes.
Espero serena l'arribada de la llum, eixint amb lentitud,
empesa pel solstici d'hivern en gaia terra.
Els meus ulls s'enlluernen de sol,
que s'alça immutable tots els matins,
sempre present, el vegi o no,
espero l'escalfor al cos,
que em fa tancar els ulls
per gaudir d'aquest instant uterí.
M'inclino davant la Vida,
agraïda de ser qui sóc,
feliç d'estimar,
jugant amb al vent
que xiuxiueja amore, amore...
amb un perfum a l'aire que em fa somriure.

Desassossec

D’on deuen sorgir els batzacs ineludibles de desig que roben l'alè? De la pell, dels cicles lunars, de les papallones cercant polen?

I on els podria deixar oblidats? A l’ascensor, a la consulta del metge o al gerro de flors de la cuina mentre tova el pa? [sospirs]

On sóc?

(Il·lustradora: Daniela Volpari)

Espills d'aigua esbandeixen somnis d'allò que ens agradaria ser.
L'esqueix de la imaginació creix en subsòls aqüàtics fins que les arrels toquen fons.
Els estels no deixen mai de volar ni els amants de besar-se.
Si les bombolles ixen com a camí de retorn a l'altra realitat, ja ens podem despertar.

Esconderse en un rincón del mundo

Él vino de los confines del espacio exterior a pasar aquí las vacaciones. Es agotadora la travesía del desolado océano estelar, el gélido viento de la Luna. Al final, aterrizó suavemente como una semilla de diente de león. Dice que le gusta este lugar que ha venido para quedarse.

Jimmy Liao

Us convido a revelar el vostre amagatall secret. El meu es troba en un camp de blat, on puc jeure entre les tiges llargues i el gra daurat per ocultar-me del món. Mentre, el vent acaricia les espigues madures que canten el meu nom...Allà on sempre és estiu, em sento segura.

Passeig oníric

Quan et passeges pels meus somnis taronges, m'agrada agafar-te de la mà i dur-te a ombra, convidar-te a jeure en llits florits i mirar el cel fins quedar dormits en el son, del son, del son...

Perro verde

Perro verde que buscas cobijo,
harto de libertad
y hambriento de hogar,
en el umbral te espera el refugio
de los carentes de amor, que
eligieron vagar por caminos sin nombre.

Siempre habrá ternura para los ojos que aman...

Mans de poeta

Ànima de poeta que fa niu a les mans.
Mans que són pura poesia de viure.

Foto: Manos de la gran poeta polaca Wislawa Szymborska del fotógrafo Kim Manresa que ilustran el libro "Rebeldía de Nobel" (El Aleph), de Xavi Ayén.

Desig infantil

Encara sóc aquella nena que contemplava les formigues pujant en filera per l'arbre del jardí dels meus avis. Sóc aquella nena que vivia els dies tenyits d'un blau trist. Sóc aquella nena que somia despertar amb una tassa del té de l'amor, mentre m'acaronen els cabells.

(Il.lustració: Anne-Julie Aubry)

(Todavía soy aquella niá que contemplaba las hormigas subiendo en hilera por el árbol del jardín de mis abuelos. Soy aquella niña que vivía los días teñidos de un azul triste. Soy aquella niña que sueña despertar con una taza de té del amor, mientras me acarician el pelo)

Surrealismes incompresos

Avui neven flors liles i bufa un vent de ponent suau
com les carícies d'uns amants que es besen una nit a l'any.

Al pati una nina dansa amb la primavera,
les seves caderes ballen en harmonia amb l'infinit.
Són moviments grocs i carbasses,
vestits de teles hindús i picarols diminuts.

I per més que la miro i em frego els ulls,
no puc reconéixer si encara és una nena o ja és una dóna.
Mentre em poso les mans a la cara, les puntes dels dits
s'adonen dels jeroglífics del temps esculpits al meu rostre.

És hora que tornin els elefants i em mostrin els camins de fang
per on va fugir la calma...

(Hoy nievan flores lilas y sopla un viento de poniente suave, como las caricias de unos amantes que se besan una noche al año. En el patio una muñeca danza con la primavera, sus caderas bailan en armonía con el infinito. Son movimientos amarillos y naranjas, vestidos de telas hindús i cascabeles diminutos. Y por más que la miro y me froto los ojos, no puedo reconocer si aún es una niña o ya es una mujer. Mientras me pogno las manos en la cara, las puntas de los dedos perciben los jeroglíficos del tiempo grabados en mi rostro. Es hora que vuelvan los elefantes y me muestren los caminos de barro por donde huyó la calma...)

(Fotografia: Àurea Genestar)

L'equador del desig

Em trasbalsen els dimecres de colors rosats, de respiracions úniques, de femenitat exaltada, i sobretot, de laberints amb passadissos que es rendeixen al soroll d'unes sabates de taló.

(Coordenades: Latitud 0º o allà on es troben aquells qui s'han perdut)

Me alteran los miércoles de colores rosados, de respiraciones únicas, de femenidad exaltada, y sobretodo, de laberintos con pasadizos que se rinden al ruido de unos zapatos de tacón.

(Coordenadas: latitud 0º o allá donde se encuentran los que se han perdido)

Fotografia: Altamar

Plecs d'ànima

Entre conrades sutils habiten els meus desitjos dormits en espiral.

Al despertar, he quedat arraulida a casa, com un cargol amagat que espera les pluges.

Sense esma d'obrir els ulls, sento estranya i feixuga l'absència de les teves mans.

(Fotografia: Jordi Gallifa)

Les feulles mortes

Aquell dijous vaig trobar el parc inundat d'un caos d'idees.
Els pensaments volaven com fulles caigudes.
La tretzena lluna plena lluïa blava,
i de fons algú cantava l'hora dels adéus amb un to festiu.

La nena començà a plorar.

S'amagà amb la tristesa sota una taula de ping-pong.

No podia deixar de repetir que volia saber qui havia sigut abans d'aquesta vida.

[Nit vella - campanes - Nit nova]

Aquel jueves encontré el parque inundado de un caos de ideas. Los pensamientos volaban como hojas caídas. La treceava luna llena brillaba azul, y de fondo alguién cantaba la hora del adiós con un tono festivo. La niña empezó a llorar. Se escondió con la tristeza bajo una mesa de ping-pong. No podía dejar de repetir que quería saber quién había sido antes de esta vida.

[Nochevieja - campanas - Nochenueva]