La verticalitat dels arbres

En aquestes tardes d'hivern, on tot és recollir-se en si mateix, els arbres s'enlairen verticals amb la il·lusió de ser arrels cap el cel i la terra. Són les seves branques que s'han transformat i arrelen vers el blau que no assoleixen mai. És com un capgirar-se, com mostrar que el secret és troba amagat com un tresor en allò subterrani. És com un mostrar el camí cap el sòl per aquells que no s'adonen i necessiten veure-ho. Els arbres s'inverteixen, perden les fulles per mostrar la importància cabdal d'endinsar-se i aferrar-se a la vida amb els peus, com les llavors quan troben un lloc on germinar, i llavors deixen de volar d'un lloc a un altre.

La nuesa del fred no em deixa mirar cap altra banda, les màscares cauen, la mort planeja com un ocell i anuncia un final i un principi. La vida no s'acaba mai, és un cercle inesgotable, incansable que flueix a cavall de generacions i generacions sempre agafant forma en el present. Em venen unes ganes terribles, de trobar una casa amb jardí, i sembrar caputxines per veure-les créixer. Desitjo fer net els racons i la meva ànima, per seure al final del dia al porxo amb un té calent, i sentir com s'amaga el sol, com es dormen les plantes i sobrevé la nit. Esperar aquell instant en què escolto un soroll metàl·lic de la porta que es tanca, les teves passes, i el regal de rebre un càlid petó de retrobament, abans d'entrar a la nostra llar i que comenci la festa.

Temps d'estimar

Em creix el cabell més enllà de la cintura

si canto i em pentino a les nits.

La lluna em crida amb veu fina,

despertant-me amb tan deliciós reclam.

Surto a l'encontre de les meves germanes,

que celebren al voltant del foc.

Correm com salvatges pel bosc,

riem com nenes,

sentim juntes la força que ens mou.

Avui a trenc d'alba

he arribat a una clariana coberta d’una catifa

de fulles daurades,

i t’he trobat assegut esperant-me,

amb aquella grandesa d'amor brillant al pit.

De seguida he començat a estimar-te, tot i que ets un estrany.

No han calgut paraules entre nosaltres, 
parlem un llenguatge subtil com la flaire d'una flor.

A l'inspirar-te he sabut que em vols fer un regal.

Has estès el braç i m'has ofert un pètal de rosa blanc,

que a l'instant s'ha abraçat al pètal roig que duia amb mi.

La meva pell s’ha eriçat amb la suavitat d’aquesta pura unió.

A l’alçar la mirada he vist com somreies,

mentre les meves mans sostenien aquesta dolça sensació 

que m'ha bressolat durant hores.

Pòsits de té verd i blanc

Pòsits de té imprevistos,

nascuts d'un dia per l'altre,

sedimenten les hores al caprici de les fades.

Al fons de la tassa,

trobes allò que hi vulguis veure,

i si mires distret

tal vegada llegeixis

una ploma blanca com d'àngel,

que oscil·la cercant una coincidència, 

un pròposit o un lloc especial on caure.

(Fotografia: jo mateixa)

Descalça

Sense sabates

amb aquella lleugeresa de la pell lliure,

s'aventuren els peus

a sentir la sorra humida, l'aigua freda,

les passes sense destí.

Si em veiessis, 

tal vegada no em reconeixeries.

Torno a renéixer amb cada lluna!

Només em delaten els ulls i la veu.

Fa massa temps que no fem castells junts, ni cerquem petxines...

Asseguda m'ha semblat que ma mare em pentina els cabells,

i em fa trenes com quan era petita.

La meva nena viu,

i li vola la faldilla quan corre.

On deuen parar els altres nens per anar a jugar?

(La foto és meva)

Alts teus passos sonen picarols

Amor,
tu que brilles quan plores i quan rius,
tu que tantes vegades
m'il·lumines en la foscor
T'estimo,
en la llum i en l'ombra,
perquè sense tu et prometo
que no podria ser qui sóc.
Reverencio a la lluna
per deixar-me ser ta mare,
i en secret t'acaricio el coll
i et xiuxiuejo a cor obert
quan preciosa ets.

(Fotografia: Natàlia Moll. Gràcies per la inspiració)

Fent camí

Un trosset de sol enmig la boira
per començar el matí,
un somriure de comiat
abans de separar-nos,
una mirada melangiosa
abans de l'adéu,
i música, molta música
despertant la meva alegria
cantant al sol
celebrant-me...
Cues interminables de cotxes,
moltes persones pensant,
jo mateixa,
condueixo i recordo
el món lleuger dels nens,
que a cada moment comencen una vida nova,
i cada nit tanquen els ulls dolçament sense pensar en demà,
arraulits al llit, mentre la mare els besa i els acotxa,
esperant la fi d'un altre dia fàcil esgotat.

Després del vent

El mar escup les escorrialles dels homes,
obsessionats per posseir la lluna,
per fer, enlloc de ser.
En aquests dies de cels grisos
de rostres pansits viatjant en metro,
de mirades perdudes,
als cartells publicitaris
ha sorgit un anunci:
a la terra del no-res,
la simplicitat habita les ànimes,
i en el buit es troba el Tot.
No faria altra cosa que abraçar
a tu, i a tots,
per sentir consol,
en un bell instant on l'Amor i jo som un.

Vol de matí

Filla de s'aire,

conta'ns una història

amb ses paraules que t'ha dut es vent.

Filla de sa llum,

il·lumina'ns com un sol

quan entris a ses cases.

Filla de s'amor,

acarona es somnis des fiets,

abans d'espolsar-te ses ales i quedar dormida.

Filla, te mir i sent es cant d'una cadernera...

Estació de França

Avui inesperadament he viatjat a l'estació de França. Baixar del tren ha significat un retorn als orígens, a les tardes d'hivern que es van anar fent nostres, entre llibres i cafès a l'hora de berenar. Ha estat un llarg viatge, farcit d'experiències vitals que m'han colrat la pell i l'anima fins despertar una nova mirada i un nou sentir. He rodat per la vida durant 10 anys, fins que un bon matí, la casualitat m'ha canviat la parada i el destí del trajecte ha estat allà on vam començar tu i jo.

M'ha semblat que si guiatava atenta, ens trobaria asseguts en un banc, de la mà, tú amb la teva gavardina fent-me riure, i jo jove, immadura, obnubilada amb el teu bon humor i la teva senzillesa.

És llavors que he entès, per no sé quin mecanisme, que present i passat eren una mateixa cosa. Es creuaven com amants tangencials, contingut un dins de l'altre. No importava el nombre d'hores transcorregudes ni les passes donades fins acariciar el rencontre d'una parella nova i vella a l'hora. Simplement tot plegat era així: màgic.

Records

En una habitació de la casa d'estiu de la família, despertava una nena tots els matins abans que els pares. Ajaguda, en silenci i quietud, gaudia de les escletxes de llum que travessaven una persiana clarejada. La maneta alçada jugava amb les partícules de pols només perceptibles en aquell moment de bellesa infantil. Els ocells cantaven a la fresca, i quan el cos demanava moviment, es llevava de peus sobre el llit per arribar al prestatge on guardava el cornet de mar. Se l'atansava a cau d'orella i embadalia amb la remor de les onades. Arraulida amb la closca escoltava el so harmónic de l'aigua i es calmava com si fos una cançó de bressol. Era l'encís del començament del dia. Un moment que ho valia tot.

La casa i la nena es sentien profundament soles. La melangia habitava el cor d'ella i d'aquell lloc on tots els arbres van morir o els van matar, fins quedar-ne un, com a testimoni de vida. Amb el pas del temps l'abandonament ho va fer tot seu, les males herbes creixien i ningú les volia llevar. Les persones van marxar amb la solitud a les panxes cap altres bandes, sense saber molt bé què els havia passat. Tenien la desgràcia de no saber estimar, però ells no ho comprenien...El plor dels fruiters i dels xiprers no tenia fi.

(Avui la fotografia és meva)

Repte Poètic Visual de Relats en Català

(Fotografia d'Eddie Adams)

A les nits el insomni m'acotxa i em desvetlla la memòria,
les agrures de l'horror em pugen a la boca,
i sento el pànic que m'ofega i em prem el pit.
M'asfixia la culpa.
Em moro de por.
Intento despertar a crits les meves víctimes,
peró no s'aixequen.
Els morts em miren als peus del llit,
amb els forats dels trets de bala de testimoni,
seriosos i amb ulls rodons d'esglai.
Em despullen l'ànima.
Vull desaparèixer, alliberar-me...
Crido el perdó i només rebo silenci.
No puc suportar la comdemna dels fantasmes
que es vengen a la foscor.
Només la mort pot salvar-me, però sóc massa covard.
Els cucs de la tomba
em foragitarien d'un cos que no mereix viure.
Suplico l'oblit, anhelo un exorcisme.
Tan sols em queda esperar que no es torni a repetir mai més.

Si voleu participar cliqueu aquí
(Termini fins 19 de desembre a les 14.00)

Simfonia de tardor

Quan parteixi de viatge,
la maleta haurà de ser lleugera,
duré flaires de vainilla per olorar dolça,
llavors de rosella per si he de sembrar un jardí,
globus de colors per si he de sortir volant,
un nas de clown per si he de fer riure un nen,
poesia i un vestit per si he d'enamorar algú.

Quan recorri el món,
serà per trobar el meu lloc,
on un llit de fulles i la tardor dormin en perfecte maridatge.
Cerco el coratge suficient a les butxaques per iniciar el camí,
però de moment només he trobat el desig escrit en un paper de caramel arrugat.

En els nenúfars

Pors que suren i desapareixen en flor. Inspiracions de llibertat.

Carta des del meu refugi

Acabo d'aterrar a la meva nova llar. A l'obrir la porta, amb la maleta a la mà, he olorat a fusta acabada de tallar, i m'ha envaït una sensació de natura que ve de dins i de fora d'aquestes parets.

Na Lena ha vestit de detalls tots els racons, per rebre'm i acollir-me des de la calidesa comfortable d'aquesta nova casa. Em sento benvinguda. Fins i tot ha pensat en un suport per cremar encens i l'he estrenat amb una barreta d'aroma a lliri. M'aturo a cada moment i ho repasso tot suaument amb els dits. Les petites coses tornen grans davant la meva mirada. Percebo l'amor amb què tot ha estat preparat.

El silenci m'endinsa en mi mateixa, em fusiono amb aquest únic espai per estar, o amb l'altell on només hi ha el llit amb llençols de cotó. M'assec i respiro a fons, la felicitat em fa pesigolles a la panxa. És tal i com ho havia imaginat...el fuster em va endevinar els pensaments.

M'avanço en el temps i em veig a les nits sortint al porxo per llegir amb una tassa de té calent. Recordo que aviat arribaran la Laia, la Tatiana, lÀngels, la Victòria. Venen per celebrar la lluna plena de juny. Soparem i ballarem sota l'acàcia.

Em fascina contemplar des de la finestra de la cuina com maduren les cireres...

(Fotografia: http://www.flickr.com/photos/whitebee)

Esperes incertes

Esperant el nostre moment s'han pansit les roselles. No arriba mai l'hora de les papallones...
El temps no és just amb els què sospiren, es torna clòs com el pa que no ha tovat prou.
A vegades quan t'espero a l'amagatall secret, sota les clarors rosades,
em venen ganes de prendre es vol i alliberar-me del desig incansable que em regalima per l'esquena, com el gota a gota de l'aixeta de la cuina.
Però a les nits quan em poso al llit, sento com m'abraça l'incertesa de no saber quan trobaré la cruïlla perfecta, i m'agrada imaginar-ho mentre cluco els ulls...

(Fotografia: Juguetta)

Esperando nuestro momento se han marchitado las amapolas. No llega nunca la hora de las mariposas... El tiempo no es justo con los que suspiran, se vuelve tupido como el pan que no subió suficiente. A veces cuando te espero en el escondrijo secreto, bajo las luces rosadas, me apetece volar y liberarme del deseo incansable que cae por mi espalda, como el goteo del grifo de la cocina. Pero por las noches cuando me acuesto, siento como me abraza la incertidumbre de no saber cuando encontraré el cruce perfecto, y me gusta imaginarlo con mientras cierro los ojos...

Música de mama

Fora de l'espiral del soroll de fer, hi ha un lloc on pots seure a terra en silenci.
Si tanques els ulls, escoltes la melodia sutil dels dies de pluja,
la mateixa que sent el fetus dins de l'úter. Música de mama...
Allà dins neix el somriure dibuixat al cel i a la terra
i torna aquella sensació de la primera vegada als braços amorosos de la mare,
on sempre pots tornar i quedar-te adormit.

(Fotografia: www.imagarmendia.es)

Fuera de la espiral del ruido de actuar, hay un lugar donde puedes sentarte en el suelo, en silencio. Si cierras los ojos, escuchas la melodía sutil de los días de lluvia, la misma que siete el feto dentro del úterl Música de mamá...Allá dentro nace la sonrisa dibujada al cielo y la tierra y vuelve aquella sensación de la primera vez en los brazos amorosos de la madre, donde siempre puedes volver y quedarte dormido.

Mans de poeta

Ànima de poeta que fa niu a les mans.
Mans que són pura poesia de viure.

Foto: Manos de la gran poeta polaca Wislawa Szymborska del fotógrafo Kim Manresa que ilustran el libro "Rebeldía de Nobel" (El Aleph), de Xavi Ayén.

Encanteris onírics

A vegades quan em llevo li demano a ma mare si encara porto les ales posades. Fa unes nits la Berta petita va descobrir en somnis com posar-nos les ales i volar tots junts. Gairebé sempre anem fins el bosc, i mentre avancem, toquem les fulles dels arbres amb les puntes dels dits. Quan aterrem, el primer que faig és ficar els peus dins el llac amb les sabates posades. I el millor de tot és que no hi ha ningú que em digui "això no es fa". Llavors sento el plaer de fer lliurament les coses que m'agraden. Ahir enmig del silenci nocturn vaig descobrir al Dido. El vaig sentir a l'esquena, monstruosament tendre, assegut damunt dels troncs. Amb aquells ulls tan grans i aquell nas tan petit i tou com la trufa d'un gos, i sobretot, amb aquells braços de felpa suaus que em serven quan tinc son fins que m'adormo... Sospito que de dia també em segueix. Oloro el seu alè a fulles podrides.

A veces cuando me levanto le pregunto a mi madre si aún llevo las alas puestas. Hace unas noches que Berta pequeña ha descubierto en sueños como ponernos las alas y volar juntos. Casi siempre vamos hasta el bosque y mientras avanzamos rozamos las hojas de los árboles con las puntas de los dedos. Cuando aterrizamos, lo primero que hago es meter los pies dentro del lago con los zapatos puestos. Y lo mejor de todo es que no hay nadie que me diga "esto no se hace". Entonces siento el placer de hacer libremente las cosas queme gustan. Ayer en medio del silencio nocturno descubría a Dido. Le sentí en la espalda, monstruosamente tierno, sentado sobre los troncos. Con aquellos ojos tan grandes, aquella nariz tan pequeña y blanda como la de un perro, y sobretodo, con aquellos brazos de felpa suaves que me mecen cuando tengo sueño hasta que me duermo... Sospecho que de día también me sigue. Siento el olor de su aliento a hojas podridas.

Les feulles mortes

Aquell dijous vaig trobar el parc inundat d'un caos d'idees.
Els pensaments volaven com fulles caigudes.
La tretzena lluna plena lluïa blava,
i de fons algú cantava l'hora dels adéus amb un to festiu.

La nena començà a plorar.

S'amagà amb la tristesa sota una taula de ping-pong.

No podia deixar de repetir que volia saber qui havia sigut abans d'aquesta vida.

[Nit vella - campanes - Nit nova]

Aquel jueves encontré el parque inundado de un caos de ideas. Los pensamientos volaban como hojas caídas. La treceava luna llena brillaba azul, y de fondo alguién cantaba la hora del adiós con un tono festivo. La niña empezó a llorar. Se escondió con la tristeza bajo una mesa de ping-pong. No podía dejar de repetir que quería saber quién había sido antes de esta vida.

[Nochevieja - campanas - Nochenueva]

Carència de lluna creixent

M'ha crescut una voluntat als testos del balcó,
i mentre regava les fulles amb llàgrimes,
a la cuina s'ha cremat el sopar.

(Fotografia: Àurea Genestar)