Vull, vull, vull (plagiant J.A.Goytisolo)

Vull silenci al meu cap.
Vull viure en pau.
Vull que tots els dies entri aquella llum daurada per la meva balconada.
Vull despertar amb alegria de viure.
Vull dormir amb tú.
Vull que tornem a l'Estació de França a buscar una carpeta.
Vull que la música de dins i fora de mi siguin una.
Vull ser una estrella.
Vull obrir el meu cor.
Vull tenir temps de fer tot el que desitjo.
Vull saber perquè estic aquí.
Vull nedar despullada.
Vull ballar totes les nits.
Vull rebre petons dolços de bon dia.
Vull que m'abracin amb amor.
Vull ser jo en la màxima expressió.
Vull esmorzar amb poesia.
Vull estimar i ser estimada amb tota l'ànima.
Vull no necessitar a ningú per ser feliç.
Vull que la meva pell olori a canyella.
Vull saber quin camí triar a la propera cruïlla.
Vull dormir-me tranquil·la.
Vull que em regalin flors fresques totes les setmanes.
Vull contemplar el somriure de les meves filles sense presses.
Vull trobar un trèbol de quatre fulles.
Vull parir en llibertat.
Vull volar.
Vull fer tot el que m'agrada.
Vull que tornem a començar amb una flor entre tu i jo.

(Fotografia: J.Gallifa)

Plecs d'ànima

Entre conrades sutils habiten els meus desitjos dormits en espiral.

Al despertar, he quedat arraulida a casa, com un cargol amagat que espera les pluges.

Sense esma d'obrir els ulls, sento estranya i feixuga l'absència de les teves mans.

(Fotografia: Jordi Gallifa)

Dibuixant la música

Els dilluns arriba la Laia amb la música posada i el silenci a les orelles. Mentre es treu l'abric li cauen unes quantes notes de la butxaca. Després seu al banc de sota el faig, sempre tan delicada, prepara el violoncel, i es descalça. Amb els peus nus comença a tocar aquella melodia que s'ha imaginat mentre venia al metro.

Nosaltres els músics del parc, invisibles però presents, no podem evitar acompanyar-la des de la nostra glorieta. La Gina toca un petit jembé que en un moment donat canvia per un violí. Després entra la Serena amb el bongo i de seguida la Berta amb la flauta d'embol. A continuació la Cèlia, el Pau i l'Ivo toquen les maraques i els cocos, i un altre cop tornen la Cèlia i la Berta amb les granotes.

Els nens, els únics que ens escolten, dibuixen la partitura a la sorra i ballen divertits.

Quan la veiem recollir per marxar, ja comencem a esperar-la fins que torni a arribar el proper dilluns.

(Fotografia: Jordi Gallifa)

Encanteris onírics

A vegades quan em llevo li demano a ma mare si encara porto les ales posades. Fa unes nits la Berta petita va descobrir en somnis com posar-nos les ales i volar tots junts. Gairebé sempre anem fins el bosc, i mentre avancem, toquem les fulles dels arbres amb les puntes dels dits. Quan aterrem, el primer que faig és ficar els peus dins el llac amb les sabates posades. I el millor de tot és que no hi ha ningú que em digui "això no es fa". Llavors sento el plaer de fer lliurament les coses que m'agraden. Ahir enmig del silenci nocturn vaig descobrir al Dido. El vaig sentir a l'esquena, monstruosament tendre, assegut damunt dels troncs. Amb aquells ulls tan grans i aquell nas tan petit i tou com la trufa d'un gos, i sobretot, amb aquells braços de felpa suaus que em serven quan tinc son fins que m'adormo... Sospito que de dia també em segueix. Oloro el seu alè a fulles podrides.

A veces cuando me levanto le pregunto a mi madre si aún llevo las alas puestas. Hace unas noches que Berta pequeña ha descubierto en sueños como ponernos las alas y volar juntos. Casi siempre vamos hasta el bosque y mientras avanzamos rozamos las hojas de los árboles con las puntas de los dedos. Cuando aterrizamos, lo primero que hago es meter los pies dentro del lago con los zapatos puestos. Y lo mejor de todo es que no hay nadie que me diga "esto no se hace". Entonces siento el placer de hacer libremente las cosas queme gustan. Ayer en medio del silencio nocturno descubría a Dido. Le sentí en la espalda, monstruosamente tierno, sentado sobre los troncos. Con aquellos ojos tan grandes, aquella nariz tan pequeña y blanda como la de un perro, y sobretodo, con aquellos brazos de felpa suaves que me mecen cuando tengo sueño hasta que me duermo... Sospecho que de día también me sigue. Siento el olor de su aliento a hojas podridas.

Les feulles mortes

Aquell dijous vaig trobar el parc inundat d'un caos d'idees.
Els pensaments volaven com fulles caigudes.
La tretzena lluna plena lluïa blava,
i de fons algú cantava l'hora dels adéus amb un to festiu.

La nena començà a plorar.

S'amagà amb la tristesa sota una taula de ping-pong.

No podia deixar de repetir que volia saber qui havia sigut abans d'aquesta vida.

[Nit vella - campanes - Nit nova]

Aquel jueves encontré el parque inundado de un caos de ideas. Los pensamientos volaban como hojas caídas. La treceava luna llena brillaba azul, y de fondo alguién cantaba la hora del adiós con un tono festivo. La niña empezó a llorar. Se escondió con la tristeza bajo una mesa de ping-pong. No podía dejar de repetir que quería saber quién había sido antes de esta vida.

[Nochevieja - campanas - Nochenueva]

Records somiats

Avui he tornat a somiar amb tu i les arrugues de tela d'aquell color cru tan dolç. He recordat la casa perduda i aquells matins d'estiu en què contemplava sortir el sol nua. He sentit els elements a les mans i la teva mirada llunyana. Si passegéssim en bicicleta, veuríem el daurat dels camps de blat a punt de ser segats.

(Fotografia: simply hue)

Homenatge

Nascut a la llum de l'univers et deus sentir més lleuger i en pau, lluny de la densitat del cos, i a prop de l'amor de la unitat divina... nosaltres et recordem i t'estimem des de el nostre lloc i des de la il·lusió del temps. Per les nits, quan ens posem a dormir com si fóssim una mare gata i els seus cadells, sentim la unió de tots els éssers de llum de la nostra família, els del cel i els de la terra.

(Fotografia: Àurea Genestar)