(Il·lustradora Jessica Piqueras)
Açò era una donzella atemorida doncs havia somiat mals presagis i feia un temps
que no sortia de casa seva. Un matí esmorzant va compartir la seva angoixa amb
la seva mare:
- - Mare,
tinc por!
- - Surt
al bosc filla!
- -És
que no sé si podré fer-ho...
- - Prova-ho,
només fent, desfem les pors
La Mut va agafar la seva capa i va enfilar el camí que duia al bosc. Avançava poc a poc, feia molts dies
que no trepitjava terra, ni respirava l’aire fresc. Com feia sempre, es va
aturar un moment abans d’entrar-hi, i va demanar permís als guardians. A
l’escoltar el gaig que piulava va saber que podia seguir.
Sentia el seu cor encongit al pit. El sol anava caient i prest sobrevindria
la nit. La foscor no ajudaria massa en el seu estat. Els sorolls i la imaginació
tot ho feien gran.
Mentre anava pensant en tot això, de seguida van començar a aparèixer els
animals. Primer van ser els més petits. Esquirols, toixons, conills. Li
oloraven els peus i es posaven dempeus i es recolzaven a les seves cames. La
Mut els mirava i li despertaven tendresa. Es demanava si els podria tocar. Es
va ajupir, i no van fugir. Seguien allà davant seu mirant-la i de tant en tant
decantaven el cap a una banda i l’altra com per mirar-la des de diferents
llocs. Va apropar la mà lentament i els va acariciar. Ells fregaven amb plaer el
seu cap i les seves orelles amb ella. La coneixien i l’havien trobada a faltar.
El contacte amb aquells animals va començar a alleugerir el seu temor. Un
somriure es va dibuixar als seus llavis, mica en mica ja no desprenia aquella
flaire a por. L’olor que fa la por no agrada gens als animals, els posa en
alerta. Sort que els més petits s’havien atrevit a apropar-se a ella. Llavors
van aparèixer més, una guineu, un porc senglar i fins i tot un llop. El darrer
en arribar va ser un pit-roig que es va posar en la seva espatlla i feia
saltirons d’una banda a l’altra. Sense saber molt bé on anava va continuar
caminant amb aquella nova companyia, que poc a poc s’anava fent gran.
Bufava un airet que movia les branques dels arbres al seu pas. Podia sentir
la salutació del regne vegetal. I de tant en tant, quan queia una cortina de
fulles davant seu, s’aturava i escoltava el silenci que sobrevé quan s’atura el
món després d’aquell gest. Al continuar a caminant, era com creuar una fina
línia que separava els mons dels humans i dels éssers màgics.
El rierol ja no sonava igual, podia escoltar com una cançó que l’aigua
cantava al topar amb les pedres, les fulles, els peixos. Les dones d’aigua van
apropar-se a la Mut i li van posar les mans a l’esquena, una sensació de
frescor li recorria el cos i sentia com anava deixant enrere tot allò que tant
l’havia amoïnat els darrers temps.
Van anar sorgint follets de sota els bolets, gnoms dels arbres, fades de
terra, de l’aire i del foc que s’unien com núvols d’ocells i formaven unes ales
daurades a les espatlles de la Mut. Els éssers màgics s’anaven unint a la
caminada de la Mut. El bosc ja no era tan fosc i inhòspit com s’imaginava. Una
claror l’envoltava i alguna cosa dins seu li mostrava el camí entre els roures,
les alzines i els pins. Es sentia tan protegida...
En un moment de recés, un ésser molt petit que brillava com una cuca de
llum es va plantar davant del nas de la Mut. Tenia una veu molt fina que
gairebé no es podia escoltar. La Mut va demanar silenci a tothom i mentre
s’aplegaven en rotllana, va començar a parlar:
- - Sóc
la veu del bosc. El seu esperit m’envia. Els arbres han sentit el teu cor
encongit i volen ajudar-te a recuperar el teu batec d’alegria. Hi ha un gegant
que viu en la sequoia més alta a l’altra banda del turó. Ell cura les penes i
les pors. Si el visites aquesta nit, demà despertaràs amb el cor obert. Només
obra la porta en nits de lluna creixent.
- - Com
sabré on és?
- - Mira
el teu voltant, són molts ulls, i les cames que t’acompanyen. Ho sabràs!
Varen caminar més de mitja nit. A l’arribar a la sequoia van veure una
porta molt gran i el picaport a una alçada impossible de trucar per la Mut.
Entre tots van fer una torre i van aconseguir fer tres trucs.
Ressonaren unes passes molt feixugues, i una veu profunda digué:
- - Qui
em demana a aquestes hores?
- - Sóc
la Mut i necessito ajuda.
Va
obrir sense pressa i va treure el nas - quan va veure tota aquella munió
d’animals, follets, elfs, fades i altres espècies va somriure i va obrir de bat
a bat – Passeu! Sou benvinguts.
La Mut va intentar explicar que l’havia dut fins allà. Però ell tot d’una
li va fer silenci, posant el seu dit davant la seva boca.
-
Shhhhh!
Deixa’t anar, oblida-ho tot, només descansa i dorm. Tot es farà sol.
El gegant va seure amb les cames creuades. Tenia uns ulls de mirada
cristal·lina i una barba llarga i blanca que li arribava fins la panxa. Les
seves mans eren grans, fortes i una mica aspres, però convidaven a deixar-se
bressolar. Va agafar la Mut per sota els braços i la va posar a la seva falda.
La va agombolar amb tanta tendresa, que ja no va poder dir res més i es va
dormir.
L’espai estava ple de tots aquells que l’havien acompanyat en el camí, no
hi cabia ni un bri d’herba a la sala. Les fades feien una tènue llumeta que ho
il·luminava tot d’una suavitat i dolçor infinita. En el silenci de la nit, es
va començar a escoltar el cor del gegant. Era com un tambor de foc que bategava
d’amor. Els seus batecs van fer que tots els cors que dormien aquella nit a
casa seva seguissin el mateix ritme. I les nimfes cantaren melodies de l’aigua.
Tothom gaudí d’aquell so que curava l’ànima i recordava on roman la innocència
dels nens.
Quan la Mut despertà, veié com borinaven les fulles del roure sota el qual
jeia. Mirà a totes bandes. Cercà el gegant, els animals, les fades, els gnoms,
els elfs i els nans. No hi eren. Desitjà donar les gràcies al gegant. Sentia el
pit net. Sentia alegria! La por havia desaparegut i tenia ganes de cantar.
Decidí tornar cap a casa. Desfeia el camí ben de pressa, i els ocells
saltironejaven a banda i banda. Es girà un instant per mirar el bosc, abans
d’entrar al poble. I allà els veié a tots sobre la muntanya. El gegant li somrigué
i li feu adéu amb la mà. La seva mare no la creuria, o tal vegada sí. Són els
misteris del bosc que totes les dones coneixen.