El gegant del bosc

(Il·lustradora Jessica Piqueras)

Açò era una donzella atemorida doncs havia somiat mals presagis i feia un temps que no sortia de casa seva. Un matí esmorzant va compartir la seva angoixa amb la seva mare:

-        -  Mare, tinc por!
-         - Surt al bosc filla!
-          -És que no sé si podré fer-ho...
-         - Prova-ho, només fent, desfem les pors

La Mut va agafar la seva capa i va enfilar el camí que duia  al bosc. Avançava poc a poc, feia molts dies que no trepitjava terra, ni respirava l’aire fresc. Com feia sempre, es va aturar un moment abans d’entrar-hi, i va demanar permís als guardians. A l’escoltar el gaig que piulava va saber que podia seguir.

Sentia el seu cor encongit al pit. El sol anava caient i prest sobrevindria la nit. La foscor no ajudaria massa en el seu estat. Els sorolls i la imaginació tot ho feien gran.

Mentre anava pensant en tot això, de seguida van començar a aparèixer els animals. Primer van ser els més petits. Esquirols, toixons, conills. Li oloraven els peus i es posaven dempeus i es recolzaven a les seves cames. La Mut els mirava i li despertaven tendresa. Es demanava si els podria tocar. Es va ajupir, i no van fugir. Seguien allà davant seu mirant-la i de tant en tant decantaven el cap a una banda i l’altra com per mirar-la des de diferents llocs. Va apropar la mà lentament i els va acariciar. Ells fregaven amb plaer el seu cap i les seves orelles amb ella. La coneixien i l’havien trobada a faltar.

El contacte amb aquells animals va començar a alleugerir el seu temor. Un somriure es va dibuixar als seus llavis, mica en mica ja no desprenia aquella flaire a por. L’olor que fa la por no agrada gens als animals, els posa en alerta. Sort que els més petits s’havien atrevit a apropar-se a ella. Llavors van aparèixer més, una guineu, un porc senglar i fins i tot un llop. El darrer en arribar va ser un pit-roig que es va posar en la seva espatlla i feia saltirons d’una banda a l’altra. Sense saber molt bé on anava va continuar caminant amb aquella nova companyia, que poc a poc s’anava fent gran.

Bufava un airet que movia les branques dels arbres al seu pas. Podia sentir la salutació del regne vegetal. I de tant en tant, quan queia una cortina de fulles davant seu, s’aturava i escoltava el silenci que sobrevé quan s’atura el món després d’aquell gest. Al continuar a caminant, era com creuar una fina línia que separava els mons dels humans i dels éssers màgics.

El rierol ja no sonava igual, podia escoltar com una cançó que l’aigua cantava al topar amb les pedres, les fulles, els peixos. Les dones d’aigua van apropar-se a la Mut i li van posar les mans a l’esquena, una sensació de frescor li recorria el cos i sentia com anava deixant enrere tot allò que tant l’havia amoïnat els darrers temps.

Van anar sorgint follets de sota els bolets, gnoms dels arbres, fades de terra, de l’aire i del foc que s’unien com núvols d’ocells i formaven unes ales daurades a les espatlles de la Mut. Els éssers màgics s’anaven unint a la caminada de la Mut. El bosc ja no era tan fosc i inhòspit com s’imaginava. Una claror l’envoltava i alguna cosa dins seu li mostrava el camí entre els roures, les alzines i els pins. Es sentia tan protegida...

En un moment de recés, un ésser molt petit que brillava com una cuca de llum es va plantar davant del nas de la Mut. Tenia una veu molt fina que gairebé no es podia escoltar. La Mut va demanar silenci a tothom i mentre s’aplegaven en rotllana, va començar a parlar:

-       -  Sóc la veu del bosc. El seu esperit m’envia. Els arbres han sentit el teu cor encongit i volen ajudar-te a recuperar el teu batec d’alegria. Hi ha un gegant que viu en la sequoia més alta a l’altra banda del turó. Ell cura les penes i les pors. Si el visites aquesta nit, demà despertaràs amb el cor obert. Només obra la porta en nits de lluna creixent.
-          - Com sabré on és?
-          - Mira el teu voltant, són molts ulls, i les cames que t’acompanyen. Ho sabràs!

Varen caminar més de mitja nit. A l’arribar a la sequoia van veure una porta molt gran i el picaport a una alçada impossible de trucar per la Mut. Entre tots van fer una torre i van aconseguir fer tres trucs.
Ressonaren unes passes molt feixugues, i una veu profunda digué:

-        -   Qui em demana a aquestes hores?
-         -  Sóc la Mut i necessito ajuda.
    
     Va obrir sense pressa i va treure el nas - quan va veure tota aquella munió d’animals, follets, elfs, fades i altres espècies va somriure i va obrir de bat a bat – Passeu! Sou benvinguts.
La Mut va intentar explicar que l’havia dut fins allà. Però ell tot d’una li va fer silenci, posant el seu dit davant la seva boca.

-          Shhhhh! Deixa’t anar, oblida-ho tot, només descansa i dorm. Tot es farà sol.
El gegant va seure amb les cames creuades. Tenia uns ulls de mirada cristal·lina i una barba llarga i blanca que li arribava fins la panxa. Les seves mans eren grans, fortes i una mica aspres, però convidaven a deixar-se bressolar. Va agafar la Mut per sota els braços i la va posar a la seva falda. La va agombolar amb tanta tendresa, que ja no va poder dir res més i es va dormir.

L’espai estava ple de tots aquells que l’havien acompanyat en el camí, no hi cabia ni un bri d’herba a la sala. Les fades feien una tènue llumeta que ho il·luminava tot d’una suavitat i dolçor infinita. En el silenci de la nit, es va començar a escoltar el cor del gegant. Era com un tambor de foc que bategava d’amor. Els seus batecs van fer que tots els cors que dormien aquella nit a casa seva seguissin el mateix ritme. I les nimfes cantaren melodies de l’aigua. Tothom gaudí d’aquell so que curava l’ànima i recordava on roman la innocència dels nens.


Quan la Mut despertà, veié com borinaven les fulles del roure sota el qual jeia. Mirà a totes bandes. Cercà el gegant, els animals, les fades, els gnoms, els elfs i els nans. No hi eren. Desitjà donar les gràcies al gegant. Sentia el pit net. Sentia alegria! La por havia desaparegut i tenia ganes de cantar. Decidí tornar cap a casa. Desfeia el camí ben de pressa, i els ocells saltironejaven a banda i banda. Es girà un instant per mirar el bosc, abans d’entrar al poble. I allà els veié a tots sobre la muntanya. El gegant li somrigué i li feu adéu amb la mà. La seva mare no la creuria, o tal vegada sí. Són els misteris del bosc que totes les dones coneixen.

Somni d'una nit de tardor



Allà enmig d'un carrer qualsevol,
has aparegut tu amb aquella mirada 
que reconeixeria a milions d'anys llum.
Oloraves a herba fresca.
I jo, he quedat palplantada, sense alè, esperant per rebre't.
I tu, has avançat conscient de cada passa que donaves per arribar a mi.
Les teves mans han reconegut els meus dits
i els teus llavis s'han posat sobre els meus.
Aquella besada ha estat com la dolça carícia d'unes ales de papallona,
i a l'obrir els ulls ens hem mirat l'ànima durant una eternitat.
Malauradament, els somnis s'interrompen en el moment més inesperat,
però de tant en tant, alguna cosa intangible es cola a la llum del dia,
i deu ser per això que d'ençà, puc sentir-te caminant a la meva esquena,
protegint-me i recolçant-me amb la teva increïble presència.

Feminitat ets tu!


Feminitat ets Tu!

I quan dic tu, no només em refereixo a tu que ets dona.
Et miro a Tu,
home que et guareixes i tens cura de tu mateix i dels teus.
Home que estimes la teva llum i la teva ombra.
Home que nodreixes i protegeixes la tribu.
Home que bressoles el teu nadó
a mitjanit quan brama i no saps perquè.
Tal vegada encara no està avesat ser matèria.
Feminitat ets Tu,
home que amb mans de guerrer acaricies amb tendresa la teva dona,
oberta com una flor,
vulnerable i lliure.
Potser, en una hora blava que romangueu abraçats,
comprenguis que el cos és sagrat,
que la vostra unió és sagrada,
i que la Terra també és Déu.
No cal que la veneris massa.
Només que l'estimis sense condicions.
Aquesta és la clau que obrirà la porta
al tresor més cercat des dels temps dels temps:
homes i dones vivint en amor i llibertat.
Feminitat i Masculinitat autèntiques i unides!

Quan s'encèn


Llueix una llumeta a l'úter,
tendre, petita, pur amor,
tímida i ferotge a l'hora.
Arraulida en mi, gaudint-me i gaudint-la
a cada alè.
Desitjant tantes llunes de veure-la encesa,
sense ni tan sols saber què esperava.
Quan titil·la obre el meu cor com una flor
i les papallones s'hi posen.
Es una sensació que això és Tot.
Totes les meravelles de la Creació contingudes a la meva matriu,
esperant ser donades a llum per aquest cos humil.
Per a totes les criatures de la Terra,
la nostra estimada Terra,
en un acte de gratitud infinita a la Vida

que som tots.
M'entrego

(Il·lustrador: Stein)

La puresa innombrable de l'Amor



I en el silenci,
L’Amor
Pur
Innocent
Posant-se sobre el clatell
Ingràvid com una ploma.
Recordant-me Nua de tot.
Fins i tot de paraules.
Només
els nostres dits entrellaçats,
mentre el vent recita poesia.
Encarnada en la Deesa,
acariciant la teva ànima
Sense Fi,
en la brevetat d'aquest instant etern,
on per un caprici
Som un Cos.


(Fotografia: Himitsuhana i Rufa)

Oh, amor! T’estimo infinitament


Els meus amics els arbres
em saluden quan arribo al bosc.
Els canto i el vent els mou les branques,
i jo escolto la seva alegria al sentir el cant de les fulles.
Si algun dia em recolzo,
cansada, demanant forces per seguir el camí,
l'escorça crepita a la meva esquena,
em sosté i m'acaricia la pena.
Sento la seva abraçada profunda a l'ànima,
i el meu plor deixa anar llàgrimes per les meves galtes,
com un riu que es desglaça i allibera el fred de l'hivern.
No n'hi ha cap que no digui el meu nom quan m'acomiado. 
Fins i tot, hi ha un pi que cruixeix per assegurar-se
que no marxo sense dir-li adéu.
Oh, amor! Amb ells m'he adonat que t'estimo infinitament!
Com un estel abans d'encarnar-se, sense principi ni fi.
Milers de constel·lacions s'han mogut perquè tu i jo estiguem presents,
aquí i ara.
No els podem decebre, no ens podem decebre.
Que les nits siguin una festa d'unió i poesia!
Que al cel un ÉS en majúscules, però no pot sentir el tacte de la pell.
Ara i aquí t'acaricio, i em perdo en el tot, al trobar-me amb tú.
Oh, amor! T’estimo infinitament.

(Il·lustrador: Himit Suhana)


Ssshhh


Si una nit just quan les bèsties callen
i donen pas al dia,
convidem el silenci a casa nostra,
sentirem els arbres com canten.
Escoltarem lliscar les gotes de rosada
sobre els brins d'herba.
S'obrirà l'albada dins el nostre ull profund,
i els colors vibraran pintant noves dimensions.
Serem a cada instant una mica més salvatges,
 i la vida esdevindrà una obra d'art.
Si en algun moment desitgessis dir res,
somriu,
canta,
balla!!
Veuràs els ocells sobrevolant-nos, i el cel haurà arribat a la terra.

(Il·lustrador: John Grant)