Àlgebra de l'oblit



Equilibris vitals rodolen del llit a terra quan et fons.
Desitjo l'oblit de córrer escales avall i a l'arribar al carrer
que no recordi el teu nom.

La veu traïdora em repeteix es diu Eric i té una germana.

Conviuen incoherències paral·leles,
perquè encara resta inconscient per somiar-te,
nu i vulnerable
enlluernat per la claror del migdia,
que es cola sense permís per la meva balconada.

M'emboira aquesta incògnita constant de l'incertesa del fi.

4 comentaris:

Morel dijo...

no entiendo ná !!!

novesflors dijo...

Com acabaran les coses? Sempre és una incògnita. Àlgebra de la incertesa, doncs. :)

onatge dijo...

Hola Mònica has de viure l'ara i aquí amb l'alè dels Sospirs de Llum. El fi és un punt sobre la i, una gota d'aigua en la mar, una guspira de llum a l'horitzó, un pètal de flro de cor..., una llàgrima a la nieneta, un somriure que es bressola als teus llavis, la carícia que crea el clima... Ja callo.

Des del far una abraçada sense àlgebra.
onatge

Joana dijo...

Molt bonic, Montse. Jo t'aconselle que pugues resoldre l'ingògnita i que no la deixes viure ni a l'inconscient. Desitjar l'oblit és dir adéu, deixar que els records volen com ocells, luny, ben lluny, sense gàbies cadenes i deixant sempre la porta ben tancada per a que no tornen.