L'Amic del bosc



A l'arribar al llindar oníric del bosc,
em descalço com qui arriba a un temple sagrat.
Cruixeix la fullaraca com si cremés i murmura el vent el meu nom.
Avanço amb cura de no despertar les criatures que vigilen els meus passos,
i oloren el rastre dels meus pensaments.

Desperta l'alegria de retrobar-nos, en el sigili de les escletxes de llum que travessen els buits dels arbres.
Em recolzo en els nussos de la seva ànima,
l'escorça m'estira els cabells,
i sobretot les arrels es desenterren i frissen per enredar-se amb els dits dels meus peus.

M'arrelo en la seva presència salvatge per clucar els ulls de plaer.
És llavors quan m'apareixen els nenúfars florint...
És llavors quan passa el temps lliscant com seda...
És llavors quan no puc fer res més que llegir històries d'amor
sota l'aixopluc de la seva ombra.

(Fotografia: http://www.flickr.com/photos/vaionnoth/)

2 comentaris:

onatge dijo...

Aquests amics teus dels que tu parles, sempre et seran fidels, no et defraudaran mai... T'abraçaran amb la seva ombra i la força de les seves arrels... I cada fulla és un poema de vida. I tu t'empeltes de la seva força i del seu fruit...

Una abraçada amb brisa de mar.
onatge

novesflors dijo...

El llindar oníric del bosc és un refugi que cal no menystenir.