Et vaig veure al cafè



Et vaig veure al cafè, dempeus a la barra, prenent un cafè a glops petits mentre llegies un diari per distreure el temps. Com cada dilluns, es repetien aquells instants vertiginosos, en què desig i por es barrejaven i no sabia si entrar o fugir corrents. Després gairebé sense adonar-me’n, empenyia la porta que donava pas a aquella olor a suís i ensaïmada, i a la sensació elèctrica de rebre les teves mans sobre la meva cintura. Aquest gest em calmava, però no esborrava el fet desagradable de sentir com cruixien els sobrets de sucre buits sota els meus peus.

Participació en el projecte literari col.lectiu: lletrAtura
http://associacioadart.blogspot.com/

Te vi en el café, de pie en la barra, tomando café a sorbos pequeños mientras leías un periódico para distraer el tiempo. Como cada lunes, se repetían aquellos instantes vertiginosos, en que deseo y miedo se mezclan y no sabía si entrar o huir corriendo. Después sin darme cuenta, empujaba la puerta que daba paso a aquel olor a suizo y ensaimada, y aquella sensación eléctrica de recibir tus manos sobre mi cintura. Aquel gesto me calmaba, pero no borraba el hecho desagradable de sentir como crujían los sobres de azúcar vacíos bajo mis pies.

4 comentaris:

novesflors dijo...

ÉS cert, mai no havia pensat en aquest cruixit. Els sons també són importants...

novesflors dijo...

Caram, 100 paraules comptades! T'ha quedat redó.

onatge dijo...

L'aroma del cafè penetrava dins dels teus pensaments. Els sentiments en estat pur, dolços sense necessitat de sucre. El cor un batec llarg i curt al ritme de la teva sensibilitat...
Un bon relat. M'agrada.

Una abraçada.
onatge

fanal blau dijo...

Genial, Mònica!
M'agrada moltíssim! :)
Una abraçada!